BARCELONA POSA’T LLETJA!

584
  • 3
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

“Barcelona posa’t guapa” és una campanya de comunicació que va impulsar l’Ajuntament de Barcelona el 1985 per tal de promoure la rehabilitació d’edificis i elements arquitectònics de la ciutat. La campanya tenia un objectiu tangible clar, fomentar la remodelació i/o neteja de façanes, i un altre d’intangible, augmentar l’autoestima col·lectva d’uns veïns i veïnes que aleshores tenien una percepció més aviat negativa de la seva pròpia ciutat. No és gens sorprenent que fos així després del no-urbanisme franquista que després de 40 anys de dictadura deixava com a herència una ciutat grisa, bruta i desigual. Aleshores Barcelona no figurava al mapa internacional i el turisme era pràcticament inexistent. Només alguns privilegiats, entre els quals hi devia haver membres de la gauche divine, gaudien entre tanta mediocritat. Al capdavall els Vargas Llosa, Garcia Márquez, Barral o Regàs –i ben pocs més – transitaven amb facilitat entre la zona alta, rica i glamurosa i la inacabable oferta de racons sòrdids i decadents que hi havia a la resta de la ciutat.Unknown-1

Per superar la grisor de l’època i amb una democràcia tot just estrenada l’ajuntament impulsà un urbanisme de sentit comú, orientat a crear condicions de llibertat igualtat, generant per exemple espais públics creatius, creant una xarxa de centres cívics i culturals als barris, de biblioteques públiques i piscines municipals  o impulsant la reactivació i actualització dels mercats municipals. En definitiva es tractava de crear noves centralitats, fomentar una ciutat compacta generadora tant de benestar individual com col·lectiu i procurar garantir la cohesió social. És tan inqüestionable que els Jocs Olímpics de Barcelona’92 van ser una palanca perfecte per consolidar aquest procés de millora urbanística com el fet que es va evitar la creació d’edificis i espais monumentals i faraònics prioritzant la millora urbana col·lectiva, per exemple amb la construcció de les rondes o l’obertura de la ciutat al mar. També és indubtable que la campanya va ser un èxit fet que va empènyer el govern de Pasqual Maragall a prorrogar la seva data de caducitat prevista pel 1992. I des d’aleshores fins al dia d’avui. En més de 30 anys s’han rehabilitat més de 27.000 edificis, un terç del total de la ciutat i realitzat una inversió propera de 100 milions d’Euros.

Tanmateix considerar que la campanya va ser un èxit no equival  a pensar que a Barcelona tot està resol. Gaudir de la ciutat, del seu èxit i dels seus atractius no ens eximeix d’haver de millorar-la encara més. Però a la inversa l’esforç per intentar millorar-la tampoc ens hauria de coaccionar el dret a gaudir-ne, a lloar les seves millores i a fruir de la seva espectacular evolució. Crítica i gaudi haurien de poder ser compatibles en la nostra vida quotidiana i més considerant que la ciutat perfecta mai ha existit ni mai existirà. I és que parafrasejant Richard Sennet la ciutat és un cos viu, en constant evolució que no es pot pretendre engiponar dins d’un model tancat i perfecte. La ciutat -com la vida mateixa d’altra banda- és una contradicció permanent entre èxits i fracassos, progressos i retrocessos. Tant la gestió pública com la privada haurien de poder contribuir a resoldre aquestes contradiccions procurant cercar els equilibris entre la llibertat individual i la col·lectiva en un procés ad eternumFullSizeRender-4 (1)

Això no obstant trenta anys després sembla que la dinàmica positiva es va esvaint i es consolida un cert run-run instal·lat en la queixa permanent. Més enllà d’aquelles persones que pateixen situacions socio-econòmiques greus -la queixa dels quals pot estar plenament justificada- sembla que allò cool passa per enumerar el rosari de les conseqüències no desitjades de l’èxit de Barcelona: massa turistes, preu del lloguer massa alt o manca d’accés a l’habitatge, privatització de l’espai públic, tematizació de la ciutat, gentrificació arreu expulsant les classes populars, pèrdua de sobirania ciutadana, pèrdua del comerç local i una llarga llista de contrarietats. A més, per empitjorar-ho, la nova campanya de l’ajuntament segueix la mateixa línia d’embellir la ciutat: “Barcelona, posa’t estupenda” preveu ara emfasitzar la intervenció pública als barris més degradats com el Turó de la Peira a Nou Barris o el sud-oest del Besòs i Baró de Viver. És possible que segueixin amb aquest capteniment estètic perquè no són conscients que qualsevol intervenció física al territori per a millorar l’espai públic atrau al capital, que la millora dels serveis i els entorns col·lectius atrau al capital; que la millora dels transports públics també ho fa, així com ho fa la rehabilitació d’habitatges populars. En definitiva tota política pública que millori l’espai públic incideix en l’espai privat provocant l’atracció del capital.

Des d’aquesta perspectiva doncs el problema de Barcelona i de la campanya sembla ben clar: Barcelona s’ha posa’t massa guapa! Identificat l’error sembla clara l’opció que caldria pendre que passa per endegar una nova campanya: “Barcelona posa’t lletja”. L’objectiu final seria simple: aconseguir tornar a la ciutat bruta, degradada i desigual que teníem tans sols fa trenta anys. Com? Amb la inestimable col·laboració i participació ciutadana. Un projecte col·lectiu que, per començar, hauria de deixar de fomentar la neteja de la via pública -entre d’altres accions els gossos podrien tornar a defecar arreu, hauríem de poder deixar les deixalles amuntegades davant la porta de casa o poder fumar novament a metros, autobusos i hospitals; igualment hauria de poder existir llibertat total per a que cadascú construís o decorés la façana de casa seva com volgués; caldria recuperar espai per al cotxe i limitar el pas dels vianants a les minúscules voreres que teníem anys enrera; igualment caldria evitar qualsevol iniciativa privada que pogués atraure a turistes interns o internacionals. Per això seria fonamental impedir de totes totes la finalització de la Sagrada Família i ser capaços de tornar al Park Güell i al seu entorn el mateix aspecte autèntic que tenia els anys 70. Igualment per aconseguir que la campanya fos un èxit rotund seria desitjable la col·laboració del sector privat, per exemple convencent al F.C.Barcelona que la millor opció per la ciutat és que baixés a 2a divisió i que en qualsevol cas s’oblidés de construir un mirador a la part més alta del Nou Camp. Igualment seria fonamental aconseguir la implicació del Museu Picasso, la Fundació Miró i de la Fundació Antoni Tàpies per tal que fossin el més discrets possibles en les seves respectives polítiques de promoció. Òbviament res d’explicar que el cubisme va néixer al carrer Avinyó, ni res a dir respecte l’estudi de Miró al carrer Sant Pere Més Baix ni tampoc dels passejos de Dalí pel carrer Ferran…Finalment i per acabar seria imprescindible reconstruir els vells tinglados de la Barceloneta i recuperar així l’aspecte ronyós, desangelat i solitari del moll de només fa trenta anys. De seguir aquestes pautes la campanya de ben segur seria tot un èxit i en pocs anys s’aconseguiria d’un sol tret alliberar la ciutat de turistes, foranis i sobretot del capital; s’aconseguiria tornar la ciutat als seus veïns i veïnes. És cert que Barcelona seria una ciutat més bruta, degradada i sense interès per ningú, però de nou seria seva.


  • 3
  •  
  •  
  •  
  •  
  •