EL PARC DE DOVLÀTOV

337
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Un parc és per definició un espai delimitat. A dins hi sol haver-hi arbres i plantes, fonts i camins per passejar, però sempre hi ha un límit: un mur, una tanca, una bardissa et diu que no pots continuar. Un parc adquireix definitivament el seu sentit quan els passejants hi transcorren, sempre ordenadament, civilitzadament, gaudint de la bellesa d’una Natura dominada i adaptada a les modes dels humans.

La llibertat que s’hi gaudeix sempre serà limitada perquè al capdavall totes les nostres passes han estat prèviament planejades. En algun moment un urbanista, un aristòcrata il·lustrat o un polític van decidir que caminaries per aquí o per allà, travessant fileres de xiprers perfectament arrenglerats; van preveure que en aquell altre punt concret t’aturaries per gaudir d’una enfiladissa de colors lluents, o que uns metres més enllà alçaries la mirada embadalit per un salt d’aigua i per una determinada escultura imponent.

Pushkin 18 © Alexxx Malev, Creative Commons.

A El Parc, de Serguei Dovlàtov (traducció del rús al català de Miquel Cabal), en Borís Alikhànov procura adaptar-se a la seva nova vida al Parc Puixkin, tot guiant grups de turistes per la vida i l’obra del famós i apassionat poeta rús. Però en Borís és un ocell de bosc: vulgui o no vulgui, voldria anar més enllà dels límits, de les tanques i dels camins prèviament assenyalats. I tanmateix viu com a mitges encorsetat pels límits: els de les pròpies penúries econòmiques; els d’una vocació literària que no aconsegueix trobar l’escletxa per on escolar-se i sobresortir; els de l’alcohol que ho emboira tot; els d’uns afectes i unes pulsions que avancen fent tentines; pels límits d’un estat omnipresent i claustrofòbic que està sempre darrera de tot, sempre a l’aguait; pels límits de l’exili que l’allunyarà de la seva llengua estimada que tan necessita per escriure i, per tant, per viure.

En Borís Alikhànov fa probablement el que faríem la majoria de nosaltres: el que pot. Es balanceja entre la resignació i una esperança mig ferida de mort, però que encara batega. Nosaltres els lectors l’acompanyem en aquest viatge sense moviment, a voltes angoixant i desesperant, a voltes esperançador, anhelant que tot plegat desemboqui en un final feliç. De vegades es mostra irònic, sorneguer. Tot sovint aspre, com el vodka quan no hi estàs avesat.

No cal desvetllar el final. N’hi haurà prou afegint que Dovlàtov va viure a la Unió Soviètica, de la qual finalment en va fugir mig ofegat per tota mena d’estretors, com les d’en Borís; i que als Estats Units va ampliar alguns dels seus límits, si més no els literaris, quan va poder veure publicada la seva obra.

Autor i protagonista es barregen contínuament. L’autor mateix va viure i treballar fent de guia al Parc Puixkin. Quasi trenta anys després de la seva mort, a dins s’hi conserva la casa on va viure i sembla que alguns la veneren com els treballadors del Parc ho feien amb Puixkin. Qui sap s’hi algun dia no s’obrirà un Parc Dovlàtov dins del Parc Puixkin. Seria quelcom pròpiament dovlatià.

De fer-se, tal vegada seria bo però que aquest no fos dissenyat ni per urbanistes, ni per polítics ni per personalitats aristocràtiques. Probablement hauria de créixer espontani, salvatge, feréstec i imprevisible, més proper a l’esperit d’un bosc, d’aquella Naturalesa que malda amb insistència i perseverància per créixer com Dovlàtov: lliure, sense imposicions de cap mena.

 


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •