“SOTA TERRA”, MÉS ENLLÀ DEL MISTERI

209
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Hi ha  novel·les històriques que ens desplacen a un altre temps i a un altre espai però hi ha novel·les que, a més, ens fan retornar al present i és aleshores quan, com per art de màgia, quedem astorats en adonar-nos que malgrat el pas del temps, en l’essència, seguim allà mateix.

Aquest és el cas de Sota TerraXXVI Premi Joan Marquès Arbona de narrativa de Vall de Sóller, la segona novel·la d’Elena Gavarró,que ens transporta a la Catalunya del darrer quart del segle XIX. És aquest un context, com l’actual, de grans canvis: una Barcelona que comença a eixamplar-se amb l’esclat de la industrialització i el modernisme; que és apunt de fusionar-se amb les vil·les de Sarrià, Sants o Sant Andreu; una època on conviuen grans fortunes, com les dels Güell o com la de la família d‘un dels protagonistes, amb una gran part de la població que viu en condicions extremadament precàries, malnodrida i amb un nivell d’analfabetisme que frega el 40%.  

Sota terra

L’atmosfera inquietant a través de la qual es desenvolupa la trama ben bé podria donar pas a una sèrie de televisió, de tres capítols per exemple. En una Catalunya complexa on l’empremta de les guerres i matances entre liberals, partidaris del comerç i la uniformització estatal i els carlistes, aferrats a les maneres de fer de tota la vida i a una visió confederal de l’estat, Sota Terra ens planteja una història entre enigmàtica i aterridora. Amb un estil planer, clar i directe, dibuixa diferents retrats psicològics la responsabilitat dels quals cada lector haurà de situar quan en descobreixi el desenllaç.

En el seu conjunt una lectura que rodoreja, on no hi sobra res, perquè està destil·lada, amb paciència i treball, amb aquella cura pròpia de qui coneix i estima l’ofici d’escriure.

Però si per homes i dones és una societat dura per les extremes condicions laborals de fàbriques i tallers, en una Barcelona que Pla definia com un oceà de luxúria, per la distància que hi havia entre els que anaven al Liceu i els que hi vivien just a tocar, amb unes diferències de classe escandaloses, per a les dones ho era doblement pel fet de viure a la vegada sotmeses a la dominació d’una societat rígidament patriarcal. És cert que aleshores comencen a aparèixer els primers reclams d’una societat igualitària, com és el cas de la meva tia rebesàvia, Martina Castells, que fou la primera dona Doctorada en Medicina a Catalunya i a l’Estat espanyol, o com el de les primeres sufragistes, però és obvi que tan sols eren les primeres esquerdes d’un mur patriarcal que ara, tot i estar mig enrunat, encara segueix dempeus.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •