SEREM CAPAÇOS D’APROFITAR EL TURISME PER IMPULSAR UNA ECONOMIA CIUTADANA?

364
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

 

L’economia ciudadana situa als ciutadans al centre de l’activitat econòmica de la ciutat. Més enllà de ser receptors d’una redistribució econòmica sempre imprescindible entre rics i pobres, en una economia ciutadana els ciutadans assumeixen un rol actiu i protagonista de l’evolució econòmica, actuen com a productors i generadors d’una riquesa econòmica que reverteix simultàniament en el seu propi benefici (mitjançant els ingressos que obté ) i en el de la ciutat (a través de la despesa econòmica corrent que realitza diàriament per exemple en comerços, entitats financeres o empreses de serveis i en el corresponent pagament d’impostos).

Des d’aquest punt de vista, el sorgiment de l’economia col·laborativa fa ben pocs anys i la seva aplicació al turisme s’hauria de considerar una gran notícia. Gràcies a aquest fet milers de ciutadans poden llogar a títol individual una habitació de casa seva, llogar-la sencera o bé llogar una altra propietat que puguin tenir. Immersos en una crisi econòmica de grans proporcions (amb més d’un 20% d’atur estructural i arribant al  50% d’atur juvenil a l’Estat espanyol, per exemple)  sembla raonable pensar a més que aquesta possibilitat es visqui com un gran respir entre totes aquelles persones que pateixen o han patit  directament els efectes de la crisi. No endebades gràcies a l’allotjament de turistes (encara que potser hauríem de començar considerar-los simplement com a persones -mestres, advocats, tècnics, administratius, cantants, boxejadors, estudiants, enginyers o informàtics- que volen visitar les nostres ciutats) han pogut aconseguir els ingressos que havien perdut, complementar-los o fins i tot convertir-se en microempresaris fent de l’allotjament a turistes la seva activitat principal. I és que no es tracta de compartir.  O no només d’això. No es tracta d’una mena de neohippisme. És quelcom més simple: es tracta de generar ingressos econòmics que permetin poder pagar factures i obtenir, a ser possible, beneficis. I malgrat els escarafalls d’alguns, tants com sigui possible! Fet que d’altra banda es dóna per descomptat en qualsevol altra activitat econòmica urbana.

És raonable pensar que tot plegat provoqui que el sector hoteler s’inquieti. Al cap i a la fi, a ningú li agradaria perdre -encara que sigui un percentatge- el monopoli en el poguéssim estar còmodament instal·lats. El sector hoteler n’ha gaudit durant desenes d’anys arreu contribuint a generar d’altra banda un trànsit de persones per tot el món coincidint amb l’abaratament dels mitjans de transport. Certament el capitalisme es basa precisament en això, en crear avantatges monopolístics i  gaudir de les rendes de monopoli corresponents. Però el capitalisme també es basa en la liberalització de sectors monopolitzats per tal de permetre l’entrada a nous competidors que incorpen algun tipus d’innovació o millora. Quan la innovació es produeix és lògic i previsible que es donin tot tipus de resistències al canvi, tractant de frenar l’aparició de noves dinàmiques i idealitzant un passat que sembla inevitable deixar enrere.

Davant d’aquesta situació sembla raonable pensar també que el sector monopolitzat decideixi invertir importants recursos econòmics i mobilitzar l’aparell mediàtic tant com sigui possible per dimonitzar els perniciosos efectes de la liberalització d’un sector fins ara monopolitzat. Així és fàcil entendre perquè la turistofòbia ha crescut aquests darrers anys de forma paral·lela a l’aparició de nous operadors (particulars i petites empreses) fins al punt de culpabilitzar al ciutadà que allotja turistes a casa seva (o en una casa de la seva propietat) de tots els mals de la ciutat: gentrificació, urbanalització, el tancament del comerç de proximitat i una llista inacabable de greuges.

Però per què s’inquieta el monopoli hoteler? Si es tractés de quatre neohippies fins i tot podrien ser vistos amb simpatia. La resposta és evident: no es tracta de quatre neohippies sinó de milers de persones. Vet aquí el problema: quan són milers els ciutadans que veuen en aquesta possibilitat una forma d’activitat econòmica. O dit d’una altra manera, quan són milers els que veuen la possibilitat d’accedir als mitjans de producció i, simplement, ho fan. Ho digui la Llei o no. Simplement perquè volen empoderar-se –econòmicament- i actuar com a productors, com a generadors de riquesa, esvedenir ciutadans autònoms i sobirans confiats en que l’administració pública adaptarà la llei als ciutadans i no a l’inrevés, a la innovació i no a l’inrevés. Perquè estan convençuts que des d’una perspectiva ciutadana la liberalització del sector de l’allotjament turístic hauria de ser una gran oportunitat per obrir un sector monopolitzat a milers de persones i permetre que puguin convertir-ho tant en un complement a la seva activitat econòmica com en la seva activitat principal.

El repte d’una administració pública orientada cap a una economia ciutadana sembla clar doncs: ser capaços de distingir les oportunitats de les debilitats. Això hauria d’implicar d’una banda impulsar tot tipus de recolzament i facilitats per tal que aquesta innovació econòmica i ciutadana es pugui consolidar -i amb més si considerem la crisi estructural que estem atravessant. Altres accions a implementar haurien d’anar adreçades a promoure una cultura ciutadana receptiva al turisme capaç de superar estigmatitzacions i aprofitar tot el seu potencial per al bé comú. En l’àmbit de les debilitats hauria de ser capaç d’establir una normativa que preveiés casos de males pràctiques (com en qualsevol altra activitat econòmica que es desenvolupi a la ciutat i com estableix el sentit comú) així com establir un marc de gestió tributària que permetés ingressar més recursos econòmics i en conseqüència aumentés la inversió pública als barris facilitant de passada la visualització dels seus efectes positius.

Una gestió pública intel·ligent hauria de ser aquella que superi l’argumentari de la resistència al canvi i inverteixi ingents esforços en una gestió estratègica del turisme, que garanteixi que un major nombre de ciutadans se’n puguin beneficiar, no només com a receptors de la redistribució entre rics i pobres sinó com a productors, com a protagonistes de l’activitat econòmica de la ciutat. De ser així, sens dubte haurem estat capaços d’aprofitar el turisme per a impulsar una economia urbana més ciutadana.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •