RETRAT DEL NEOFRANQUISME ACTUAL (PER EVITAR SORPRESES)

408
  • 12
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Quan pensem en feixisme acostumem a visualitzar un líder demagog patriòtic arengant a una multitud extasiada o llençant proclames davant de llargues fileres disciplinades de militants voleiant banderes i símbols militars. Sense anar més lluny quan a Mussolini se li demanava una definició precisa, responia que el feixisme a Itàlia era ell. Tanmateix, aquesta empremta estètica tan potent, ens dificulta constatar altres feixismes que poden tenir formes i expressions diferents, models més subtils que poden estar emergint en sistemes democràtics perfectament consolidats -com a França, Holanda o Àustria- o feixismes que sempre han estat presents en estats democràtics perquè, en part, n’han estat actors constitutius.

Aquest darrer seria el cas de l’Estat espanyol, sense perjudici de la Transició a la democràcia o el desplegament posterior d’un estat social, democràtic i dret. I és que, certament, l’Estat espanyol representa un cas certament excepcional – inimaginable a Alemanya o a Itàlia-, en la mida que els feixistes espanyols no només no van patir cap mena de repressió, persecució, judici o condemna, sinó que, a més, van actuar com a elements fundadors del nou estat democràtic, social i de dret postfranquista actual.

Amb tantes facilitats que van tenir no és estrany doncs, que el feixisme franquista en realitat mai abandonés el poder, ni que seguís dominant la cultura política espanyola. L’únic preu a pagar va ser -això sí-, l’obligació d’adaptar-se als usos i costums del nou règim democràctic i assumir una certa contenció en el lluïment dels propis símbols nacionals o en el menyspreu a les altres nacions de l’estat. Després de tot plegat, doncs, no ens pot sorprendre que quaranta anys després, més que rebrotar el feixisme a l’Estat espanyol floreixi novament.

Fart de viure contingut, el nou feixisme espanyol malda ara per no ser classificat ni a l’esquerra ni a la dreta, tal i com el propi Mussolini es vantava amb orgull. El nou feixisme procura defugir etiquetes que l’encasellin, ells són ells, no uns ciutadans sinó els ciutadans; malda per associar-se a la idea de canvi -i, així de passada, deixar a les esquerres sense discurs; més que basar-se en propostes concretes cerca adeptes arreu que li donin el recolzament necessari per complir el destí sagrat de la nació. La glòria nacional com a epicentre atrau empresaris, professionals, periodistes, artistes i intel·lectuals. I situada la sagrada unitat de la nació com a fonament de la Justícia i la base sobre la qual se sustenta l’Estat, el feixisme té el terreny ideal per madurar i consolidar-se. A partir d’aquí a ningú pot sorprendre tampoc que la unitat nacional s’imposi a valors d’humanitat, empresonant quan convingui a qui qüestioni -cantant, pintant o escrivint- els fonaments feixistes de l’estat. La defensa de la seva indissolubilitat sempre estarà per sobre del respecte als Drets Humans, els drets individuals i els procediments deguts.

Per tot plegat però, res serà més útil i electoralment productiu al nou feixisme que intentar extingir, a través d’un pla industrialitzat –a través de tots els poders fàctics de l’Estat: judicial, polític, econòmic, mediàtic, judicial…- a tot un poble, la seva cultura, la seva llengua o fins i tot, la seva memòria. Res respon més a un comportament feixista que l’impuls purificador que necessita eliminar els impurs, els inadaptats, els que no volen seguir la unitat de destí de la nació espanyola.

Donat que no està articulat exclusivament en un sol partit, sinó que és latent i transversal en partits, òrgans de l’estat i societat civil, exigeix la complicitat entre els membres de l’ordre establert: magistrats, policia, exèrcit, empresaris, periodistes. Però també que la gent del carrer consideri els seus excessos com un mal menor; o que faci la vista grossa o que se situï en una innòcua equidistància centrant-se en temes no nuclears del què és constitutiu de l’Estat espanyol avui en dia.

Alguns ingenus acusen l’independentisme d’haver-lo despertat, però el nou feixisme sempre ha estat atent i vigilant, en realitat mai ha dormit. A més, cal recordar que ha actuat de la mateixa manera contra reclams federalistes o confederalistes perquè al capdavall el feixisme espanyol necessita sempre Catalunya i el català com a enemic comú per completar la seva revolució nacional, per oferir a Espanya un nou estat capaç de proporcionar un lideratge enèrgic, nacionalment alliberat, incentivant una ciutadania motivada en la restauració desacomplexada de la unitat nacional, que en el seu ideal culmina amb l’extermini de tota diversitat nacional, cultural i ideològica.

Més que acusar doncs l’independentisme d’haver-lo despertat, o d’acusar els demòcrates de la Transició de no haver-lo foragitat, pel bé d’Espanya i pel bé de Catalunya, caldrà que tot demòcrata d’aquí i d’allà s’aplegui per fer-lo fora d’una vegada per totes. Només així, hi haurà una oportunitat per la república. Sigui la catalana, l’espanyola o una d’híbrida. Això sí, que sigui tan aviat com sigui possible, abans no sigui massa tard…


  • 12
  •  
  •  
  •  
  •  
  •