RETRAT DE L’INDEPENDENTISTA EMOTIU

677
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Com a mínim des del 2012 l’independentista emotiu ha viscut el Procés desbordat d’il·lusió i optimisme, participant activament en allò que té de més engrescador la política: esbossant escenaris nous, projectant un futur millor, albirant una societat més moderna i avançada, formant part d’un projecte col·lectiu que podria millorar la vida del país sencer. En resum: fent història.

Per si això no fos suficient, ho fa fet de manera festiva, alegre i pacífica, afavorint un clima positiu, fàcilment contagiable i exportable a qualsevol part del món. I tot plegat, amb un nivell de contraprestacions irrisòries, pràcticament inexistents.

Tanmateix després del clímax assolit l’1 d’Octubre, durant els segons de la Declaració d’Independència i durant l’efímera proclamació de la República, va venir la reacció amb  la detenció dels polítics, els exilis i el 155.

L’independentista emotiu va mostrar aleshores, una ràpida i hàbil capacitat d’adaptació a les circumstàncies. Malgrat el pes de les emocions, l’independentista emotiu va evidenciar la seva orientació pragmàtica acceptant amb una gran naturalitat el gir ideològic del Procés.

Més o menys convençut, l’independentista emotiu va centrar els seus esforços en la causa dels presos polítics, en la denúncia d’un judici farsa, i es dedicà a tothora a assenyalar les deficiències de l’estat neofranquista, alineant-se de passada amb els moviments de lluita contra el feixisme o contra tota forma de dominació, sigui la violència de gènere o la xenofòbia.

Com és sabut, tot sovint l’independentista emotiu és procliu a formes i expressions que evoquen certa mentalitat catòlica-cristiana, tot reproduint alguns dels seus elements característics, tals com l’adoració als líders, la fe inqüestionable en la causa o el martirologi com a prova de santedat. També s’observa aquesta tendència en les escenificacions, de vegades sòbries i amb cert aire decaigut propi de les processons, de vegades festives amb vocació de ser properes al Poble, com el Gospel, organitzant tota mena de fires i activitats.

En ambdós casos queda clar en tot cas que l’independentista emotiu es mou bé en l’àmbit de les emocions, a diferència de l’independentista decebut. De vegades és lacrimogen, sovint és d’un dolç empalagós. Habitualment té vocació transcendent i sempre acostuma a ser excessivament carregat, florit i excessiu en l’ús d’adjectius grandiloqüents.

No amaga l’alegria ni tampoc la tristor, i fins tot de vegades sembla capacitat per gaudir per igual en la fortuna i en l’infortuni, obtenint plaer tant en les situacions alegres i positives com en les enutjoses i desagrables.

L’independentista emotiu acostuma a ser poc crític amb el poder propi. És confiat perquè vol confiar. I vol confiar perquè, abans que tot, és hedonista i pragmàtic. És per això que malda a tothora per una entesa entre tots els independentistes contra l’enemic comú que ara, a banda de l’Estat, és també el feixisme, el masclisme i la xenofòbia.

Vol evitar de totes totes la trencadissa i com si fos un pare o una mare prudents i temorencs, prefereix evitar segons quines discussions que en puguin generar de noves i de més serioses.

I és que si una cosa té clara l’independentista emotiu -encara que no en sigui plenament conscient- és que vol seguir obtenint plaer mantenint el mateix nivell de contraprestacions: pràcticament inexistents. Al capdavall -pensa-, malgrat no té un estat propi viu en pau, sap que té raó, que defensa una causa justa i que vessa dignitat. No és pas poc.

 


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •