RETRAT DE L’INDEPENDENTISTA DECEBUT

58
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Els primers independentistes decebuts apareixen després de l’1O perquè esperaven que l’aplicació del resultat del referèndum -tal i com s’havia anunciat-, fos imminent. Molts d’ells esperaven veure i viure aleshores els efectes dels plans, que tan gelosament havien mantingut en secret els líders del Procés: tal vegada una declaració institucional provinent dels Estats Units, d’Anglaterra, d’Israel o potser un reguitzell de recolzaments d’estats de la Unió Europea.

Tanmateix el suspens encara es va allargar fins la declaració suspesa del President, fet que va fer créixer el nombre d’independentistes decebuts exponencialment. I és que l’independentista decebut acostuma a ser una persona responsable a qui agrada la solemnitat, les coses fetes amb procediment, una darrera l’altra, i aquella vacil·lació el va fer dubtar seriosament: “Com es pot negociar sense proclamar la independència?” Per l’independentista decebut, l’ordre dels factors sí que altera el resultat, de manera que en bona lògica, primer calia proclamar la independència i després, només després, negociar el com i el quan s’implementaria, no pas com una demanda sinó més aviat com a deferència per a mantenir des del primer moment, el millor dels veïnatges amb l’Estat espanyol.

L’independentista decebut acostuma també a ser un persona sobria, poc amant de l’emotivitat desbocada més pròpia de l’independentista emotiu, més aviat procliua a la racionalitat, de manera que procura expressar les seves idees després de pensar-les encara que sigui uns instants. Així va  considerar més prudent concloure que el seu estat de confusió es devia a la pròpia manca d’informació:”De ben segur tenen alguna carta amagada” i així, en un nou acte de bona fe, va mantenir intacta la confiança en els líders del Procés tot esperant que en qualsevol moment aparegués el govern Suís o Barak Obama postulant-se com a mediadors entre l’Estat espanyol i la nova República catalana.

Els dies anaven passant i no apareixia cap mediador ni s’intuïa cap moviment en l’escena internacional. Malgrat la creixent sensació de desconcert, l’independentista decebut va mantenir la calma. I els fets semblaven donar-li la raó quan arribà, per fi, el dia definitiu: la proclamació de la República Catalana.

Això no obstant, a l’independentista decebut l’eufòria desfermada aquella tarda li durà poc més de 16 segons: els que va necessitar per adonar-se que la declaració se signaria fora de l’hemicicle parlamentari, com deixant clar que no era oficial. Aquell gir el va desorientar altre cop però, una vegada més, va convenir que l’acte devia formar part del pla que els representants polítics tenien entre mans.

Aquella tarda l’independentista decebut va romandre una bona estona esperant indicacions. La independència s’havia declarat i era previsible una reacció immediata policial i/o militar de l’Estat espanyol, que havia d’aturar com fos la nova República que començava a caminar: “Sens dubte -va pensar l’independentista decebut- cal protegir el Parlament o el Palau de la Generalitat. A la manera estoniana!”, tal i com les xarxes havien anat estenent les setmanes anteriors.

L’independentista decebut estava disposat a assumir riscos, aquesta vegada sense pensar-s’ho massa, empès per la solemnitat del moment, per la necessitat de ser coherent amb les idees, investit d’un cert aire Byronià, transcendent. Tanmateix aquell divendres no va rebre cap indicació i se’n tornà a casa amb cert aire decaigut. L’endemà tot era estranyament normal i ningú semblava haver mogut cap dit per convertir alguna sola de les paraules grandiloqüents que tan solemnement s’havien pronunciat el dia anterior, en algun fet concret.

Després van venir les detencions a polítics, els exilis i el 155 i el Procés va fer un gir ideològic de 180 que va deixar l’independentista decebut en un estat de profunda perplexitat: des d’aleshores, com en un acte de prestidigitació i de manera propera a la que havia anunciat Cebrián un any enrere, tot passava per reclamar la llibertat dels presos polítics, aturar el feixisme, combatre tota forma de dominació (masclista, xenòfoba…) i, per descomptat, reclaramar la retirada del 155.

Va ser en aquell precís instant quan, ara sí, l’independentista decebut va dubtar de tot, cavil·lant sobre la possibilitat -cada vegada més evident-, que tot plegat no hagués estat res més -ni menys- que un farol a l’Estat, per forçar a negociar no pas l’independència, sinó un referèndum o alguna altra proposta intermitja.

Des d’aleshores, l’independentista decebut ho està en primer lloc amb sí mateix, pel fet d’haver confiat tan cegament amb els líders del Procés prestant-se a ser carn de farol. També està decebut lògicament amb aquests  líders, entestats a fer creure que tot estava apunt quan res estava preparat, quan el pla era que no hi hagués pla. I si en algun moment n’hi va haver, devia ser que les paraules no casessin amb els fets conscients que aquests són punibles i les paraules no.

Des d’aleshores, l’independentista decebut conviu amb una ambivalència profunda entre la necessitat de recolzar els presos polítics, denunciar el judici farsa i tota la repressió de la maquinària neofranquista tan present a l’Estat espanyol, i a la vegada la voluntat d’escapolir-se de tot xantatge emocional que ofegui tot crítica necessària, orientada per exemple a desemmascarar les pròpies estratègies polítiques fallides, a considerar-les poc serioses i eficaces i, en conseqüència, a demanar-ne responsabilitats.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   
Article anteriorRETRAT DE L’INDEPENDENTISTA EMOTIU
Següent articleEL PARC DE DOVLÀTOV
Roger Sunyer és politòleg (UAB) i Màster en Direcció Pública (ESADE), assagista i escriptor. Impulsà la introducció de la Banca Ètica a Catalunya amb la fundació de FETS-Finançament Ètic i Solidari. Fundador i principal Editor d’Alambins- Digital Literari. Ha publicat llibres d'assaig: Hacia una economía ciudadana i El turismo ciudadano y sus enemigos. I llibres de ficció: El dilema existencial de Gerard Maler i Contes breus, brevíssims, d'escletxes i atzucacs | Twitter: @rogersunyer