PROTEGIR O SOBREPROTEGIR EL PETIT COMERÇ?

425
  • 4
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Un economista liberal (millor neoliberal) té molt clar que l’estat ja protegeix massa sectors d’activitat: “Agricultors, miners, pescadors, gent de la cultura o el petit comerç viuen gràcies a la protecció de l’estat i així, amb tanta subvenció i protecció es limita la competitivitat” diria probablement. Per al nostre economista liberal (millor neoliberal) amb la cultura de la protecció el petit comerciant tendeix a no haver de competir, a no haver de reciclar-se i a demanar més i més protecció. Així per exemple, per al nostre economista liberal (millor neoliberal) quan una família fa una bona colla d’anys va obrir un petit comerç ho va fer sense mentalitat competitiva, simplement per aconseguir una certa sobirania econòmica que a la vegada li permetés créixer i desenvolupar-se social i personalment, tot esperant que algún dia arribaria la jubilació i -amb sort- un traspàs final. Per al nostre economista liberal (millor neoliberal) quan es produeix un relleu generacional acostuma a no reeixir, i sigui per manca de formació  -entre d’altres coses per no haver llegit els seus llibres- o per manca d’habilitats, sempre s’acaba exigint novament major protecció. I així és com es consolida un cercle viciós que ens aboca a la paràlisi i a un fracàs evident. I es que per al nostre economista liberal (millor neoliberal) una dinàmica proteccionista comporta conseqüències negatives evidents: es perjudica per exemple als milers de treballadors perquè ells sí s’han d’adaptar a la mobilitat geogràfica, a la franja horària que toqui, anar-se’n a Brasil, a la Xina o a Toumbouctú; però és que a més -i aquí el nostre economista liberal (millor neoliberal) es comença a alterar visiblement- el proteccionisme al petit comerç perjudica a milers de compradors que no poden entendre el perquè se’ls impedeix comprar quelcom si algú els ho vol oferir -una gran empresa global s’entén. Però és que a més –la indignació del nostre economista liberal (millor neoliberal) és ja manifesta- la protecció al petit comerç perjudica a tots aquells petits comerços que sí aconsegueixen competir amb creativitat, innovació, horaris, automatització, inversió i risc empresarial. I és que per al nostre economista liberal (millor neoliberal) amb tot plegat i una bona dosi de bona actitud res impedeix que es pugui guanyar importants quotes de mercat a Amazon, Carrefour, Apple o Zara -malgrat la realitat demostri tot el contrari. Per al nostre economista liberal (millor neoliberal) hi ha un problema d’acceptació de les regles de joc, el mercat lliure, que els petits comerciants no semblen veure o no semblen voler acceptar. Per ell la qüestió és ben senzilla: “Cal liberalitzar tant com es pugui, ampliar horaris més enllà de les 24 hores si es pogués” perquè el nostre economista liberal (millor neoliberal) té emmarcat en el seu despatx universitari que la llibertat comercial implica major competència i major llibertat. Tot i que el nostre economista liberal (millor neoliberal) de tonto no en té ni un pèl i per això sap molt bé que la llibertat de competència provocarà el tancament de molts comerços que no podran o no sabran competir. Tanmateix ell està del tot convençut que valdrà la pena perquè així els que reaccionin seran més forts. I és que per al nostre economista el món mercantil no és per a dèbils, ni per a vells, ni lents, perquè com acostuma a repetir “protegir quelcom dèbil amb una tanca és en realitat la primera passa, no per a la seva supervivència sinó per a la seva extinció”.

Certament és probable que algunes de les reflexions del nostre economista liberal (millor neoliberal) calgui considerar-les. Per exemple la necessitat de millorar cada dia, d’adaptar-se a noves realitats, d’haver d’esforçar-se per assolir objectius…Però encara seria francament més interessant veure el nostre economista liberal (millor neoliberal) posar en pràctica les seves idees, creant en aquest cas un petit comerç. És fàcilment imaginable que després de donar-hi moltes voltes, de valorar la seva idea de negoci, la logística, el seu mercat potencial, els costos fixos, els permisos, les llicències, l’horari, la necessària digitalització, la incertesa, la competència dels grans operadors i veient especialment el marge de beneficis previst, el nostre economista liberal (millor neoliberal) comencés per primera vegada a considerar el mite del mercat lliure. Més endavant és possible fins i tot que hi aprofundís i arribés a la conclusió que el mercat lliure és una idea atractiva en la mida que parla de llibertat però que més aviat serveix i ha servit per a justificar els interessos particulars de determinats grups empresarials en un mercat competitiu determinat. No endebades tal i com bé explica Ha-Joon Chang el creixement dels països actualment industrialitzats no s’ha aconseguit a través d’un sistema de lliure mercat sinó ben al contrari mitjançant un fort proteccionisme a les seves empreses. El mercat sens dubte és competitiu, fins i tot conflictiu, però no lliure. O si més no, no ho és per als petits comerciants que no tenen la capacitat -o la llibertat per competir si es prefereix- que sí tenen les grans empreses globalitzades per incidir en la regulació i control de la seva competència, per exemple defensant una estricta política de patents que protegeixi l’exclusivitat de certs productes en benefici de grans empreses oligopolístiques globals, per no parlar del proteccionisme aplicat a la indústria automovilística o fins i tot, a institucions financeres causants de flagrants casos de negligència o directament de malversació de fons.

Vista doncs l’experiència frustrada d’obertura d’un petit comerç potser aleshores el nostre economista liberal (millor neoliberal) arribaria a la conclusió que no té molt sentit discutir sobre mercat lliure versus proteccionisme. El nostre economista liberal (millor neoliberal) potser arribaria aleshores a la conclusió que la qüestió no és proteccionisme sí o no, sinó què hem de protegir i què no. Després de la seva experiència fallida potser el nostre economista liberal (millor neoliberal) arribaria a la conclusió que és necessari apostar per una economia de mercat, estreta i democràticament regulada, que potenciï i distribueixi la capacitat real de produir riquesa atorgant quanta més llibertat millor a aquell que d’entrada en tingui menys. Que atorgui major capacitat per a competir a aquell que en tingui menys, no pas per la seva manca de voluntat sinó simplement per la seva condició de petit comerç, pel fet simplement de tenir menys capacitat d’aprofitar les economies d’escala per, per exemple, baixar preus. Potser aleshores el nostre economista liberal (millor neoliberal) entendria que una cosa és protegir i l’altra sobreprotegir, que la clau és estimular la iniciativa empresarial, la innovació i tot allò que faci falta però protegint al petit comerç per tal que es pugui desenvolupar en aquest sentit i pugui deixar de tenir la sensació que tot esforç és endebades mentre un tipus de liberalisme (en realitat neoliberalisme) es dediqui a posar catifes vermelles als grans operadors.


  • 4
  •  
  •  
  •  
  •  
  •