PER QUÈ HI HA COMUNISTES QUE NO PODEN SER INDEPENDENTISTES?

380
  • 4
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Capitalismo

Més enllà de tàctiques polítiques, d’estratègies electorals o d’oportunismes varis, hi ha comunistes i neo-comunistes de debò que no poden ser independentistes de cap de les maneres: són els comunistes o neo-comunistes compromesos amb la idea comunista-comunitària, una idea que vé de lluny estretament vinculada al jacobinisme de la revolució francesa i als famosos conceptes d’igualtat i fraternitat.

Els primers revolucionaris americans i francesos van consagrar el principi de la igualtat associada a la creació de condicions iguals en el mercat, en l’accés a la representació política, en l’eliminació de privilegis propis de la societat estamental preindustrial. Una idea tan revolucionària com allunyada de qualsevol sentit d’uniformització¹.

Tanmateix amb els revolucionaris jacobins -que després germinaran en l’ideal comunista-comunitari de principis del XIX i que perviu en l’esperit dels nostres comunistes i neo-comunistes de debòla igualtat s’associa progressivament a homogeneïtzació i indistinció de particularitats, cristal·litzant en la noció d’Unitat.

La idea d’Unitat representa així la identificació indissoluble de tots els interessos i de totes les voluntats. La igualtat es realitza mitjançant una forma d’inclusió dels individus en un sol i únic món satisfactori per tothom, sense distinció de cap mena. La Unitat equival així a harmonia i equilibri perfecte. Com a alegoria recurrent s’empra la idea de la família: tots som germans, i és en el mutu reconeixement d’aquesta fraternitat que identifiquem una paternitat compartida, i ens considerem com a fills de la mateixa Pàtria.

La igualtat deriva així del fet que cadascú de nosaltres formem part d’una estructura protectora més àmplia, la família metafòricament parlant que en clau política esdevé la Pàtria, l’estat. Donat doncs que tots som germans i fills, l’abolició de les desigualtats de béns i de condicions en el sí d’una mateixa comunitat política és una lògica conseqüència d’un vincle que es considera orgànic. Altrament seria com acceptar que en una mateixa taula un germà degustés un ànec a la taronja mentre l’altre rossegués un tros de pa sec. 

En l’estat ideal comunista-comunitari per tant la competència deixa d’existir, simplement pel fet que ja no hi ha cap individu autònom, l’individu simplement no existeix com a interès separat o com a voluntat particular: només es manifesta com un component del Tot, del Bé Comú, els interessos del qual la Pàtria, el pare, s’encarrega simplement d’administrar. La simplificació de la organització implica la supressió dels antagonismes, les diferències, la distinció i la defensa de la uniformització per assolir finalment la societat dels iguals (ciutadans)².

Quelcom semblant passa amb la idea de fraternitat. Els primers revolucionaris francesos liberals apelen a la fraternitat entesa com un complement a la reforma de les institucions, com una mena de mecanisme compensatori, una virtut correctora dels principis individualistes adoptats. Els primers socialistes fraternaris encara entenien la fraternitat com una mena d’obligació moral dirigida a ampliar els efectes de les obligacions jurídiques, procurant establir un pont entre llibertat i igualtat³, quelcom semblant al que seria ara l’apel·lació a un individualisme responsable o ètic.

Tanmateix l’evolució del terme en la mentalitat comunista-comunitària anirà cap a una altra banda. La fraternitat esdevindrà així un sentiment virtuós que expressa la voluntat que els individus visquin com a membres d’una mateixa família, tendirà a fondre els nostres interessos -individuals i egoistes- en un únic interès, el de tots. Així, la fraternitat implicarà progressivament el concepte segons el qual tots els habitants d’una comunitat s’han de considerar com d’una mateixa família, units per llaços naturals que, per tant, res a veure tenen amb la idea d’un contracte social o polític que tan es pot fer com desfer.

En la mentalitat comunista-comunitària tant la idea d’igualtat com la de fraternitat desemboquen doncs en la defensa de la Unitat. És a partir de la preservació d’aquesta Unitat on es podrà suprimir per exemple la propietat privada i bastir per fi la societat dels iguals. Es tracta en definitiva doncs d’aplicar un doble objectiu de desindividualització i homogeneïtzació del món que ens envolta. Tots som un i un som tots, de manera que qualsevol intent de trencar la Unitat suposa un intent per trencar la igualtat i la fraternitat a la que aspira tot comunista i neo-comunista de debò.

Aquestes són algunes de les raons per les quals hi ha comunistes i neo-comunistes que no són independentistes: prefereixen prioritzar la Unitat d’Espanya.

Tot aquell que vulgui fer-los canviar d’opinió, més que insistir en les bondats de la independència, en els diners que guanyarem o la quantitat de coses que podrem fer, hauria més aviat de procurar explicar-los com des d’una República catalana interdependent amb el món sencer podrem ser més fraternals que abans i contribuir més i millor a una societat d’igualsPer aquest objectiu es pot recórrer a les pròpies paraules de Lenin i al seu argumentari favorable al dret a l’autodeterminació.

Finalment sempre queda una darrera opció per convèncer-los, que passa perquè deixin de ser comunistes de debò, tot admetent d’una vegada per totes, que la humanitat està feta de pluralitat i diversitat lliure, i que només des de l’acceptació de les diferències individuals, col·lectives i nacionals (sense aplicar-hi obstinadament conceptes associats a la classe o l’alienació), es poden trobar -tot i les dificultats- punts d’acord que facilitin el bé comú, de tots i cadascú de nosaltres.

 

¹ L’article VI de la Declaració francesa dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 afirma: “Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents”.

² ³ Pierre Rosanvallon, La société des égaux, Paris, Éditions de Seuil, 2011.

 


  • 4
  •  
  •  
  •  
  •  
  •