PER QUÈ LI DIUEN FRACTURA SOCIAL QUAN EN REALITAT ÉS DEMOCRÀCIA?

383
  • 11
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

La democràcia és probablement el sistema polític que més facilita el pluralisme d’opinions, de pensaments, de creences.

Òbviament, com quasi tot a la vida, és plena de defectes que cal identificar, diagnosticar i superar amb més democràcia, més llibertat, més transparència, més diàleg. Sempre amb més democràcia, no amb menys.

A Catalunya una bona part de la seva ciutadania aspira a crear una nova república independent d’Espanya però interdependent amb ella i la resta del món. De republicans n’hi ha de tota mena: d’esquerres, de centre i de dreta; d’alts i baixos; de simpàtics i d’antipàtics; del Barça, de l’Espanyol i del Girona; de maleducats i d’extremadament educats; de masclistes i de feministes; de catòlics, musulmans, agnòstics i ateus; d’heterosexuals, homosexuals, bisexuals o transexuals. Res d’estrany en una societat democràtica i plural on tothom ha de poder desenvolupar la seva individualitat sense interferéncies i intimidacions. 

A Catalunya, però, també hi ha una bona part de la ciutadania que no aspira a crear aquesta república. Sigui perquè no ho veu factible, sigui perquè creu que hi ha marge per encaixar-hi, sigui perquè no vol tocar res o, fins i tot, aposti per una recentralització de l’estat. D’unionistes n’hi de tota mena: d’esquerres, de centre i de dreta; d’alts i baixos; de simpàtics i d’antipàtics; del Barça, de l’Espanyol i del Girona; de maleducats i d’extremadament educats; de masclistes i de feministes; de catòlics, musulmans, agnòstics i ateus; d’heterosexuals, homosexuals, bisexuals o transexuals. Res d’estrany en una societat democràtica i plural on tothom ha de poder desenvolupar la seva individualitat sense interferències i intimidacions.

A Catalunya tothom coneix un republicà o un unionista; tothom comparteix casa, llit, feina o aficions amb algun o altre d’aquests dos perfils. Afortunadament, en la nostra vida quotidiana interactuem els uns amb els altres, en l’absoluta majoria de vegades, amb total fluïdesa, normalitat i civilitat. La divisió d’opinions no resulta ser cap problema perquè uns i altres volen seguir vivint en una societat democràtica que faciliti el pluralisme d’opinions, de pensaments i de creences, més enllà de l’organització política de la qual es doti aquesta societat.

A Catalunya la gent, certament, està dividida: dividida entre els que aspiren a una república i els que aspiren a seguir dins l’Estat espanyol; dividida entre liberals i conservadors; entre nostàlgics i innovadors; entre feministes i masclistes; entre culés i pericos; entre catòlics i agnòstics; entre anticapitalistes i capitalistes. Perquè democràcia és divisió. Enlloc de la unitat i la uniformitat a la que aspira l’autoritarisme, la democràcia cerca la pluralitat i no defuig, ans al contrari, promou la divisió d’opinions conscient que la societat és diversa i plural. I és així com la democràcia esdevé el sistema polític més innovador i revolucionari proposant la confrontació pacífica de la disparitat d’opinions, creences i pensaments, mitjançant procediments pacífics de deliberació i posterior votació.

A Catalunya hi ha divisió d’opinions com no podria ser d’altra manera en una societat plural i democràtica. Per què, doncs, li diuen fractura social quan, en realitat, és pura democràcia? 

El discurs de la fractura social és una derivació més o menys conscient del relat clàssic del feixisme, segons el qual una dictadura és la solució a tanta divisió i fragmentació. El discurs de la fractura social és doncs pur neofranquisme.


  • 11
  •  
  •  
  •  
  •  
  •