EL PARTICIPACIONISME O LA MODA DE LA PARTICIPACIÓ

498
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Els darrers anys sembla consolidar-se la idea que una democràcia representativa amb eleccions cada quatre anys ha de comptar a la vegada amb abundants espais de participació, ha d’impulsar tant com sigui possibles escenaris de deliberació, de confrontació d’opinions entre col·lectius i individus que permetin arribar a acords per tal que es pugui considerar una autèntica democràcia, una democràcia en el seu sentit literal del poder del poble (del grec Kratos, poder i Demos, poble). Tanmateix si bé la teoria és plena de sentit comú la seva aplicació pràctica en la realitat política no ho sembla tant. I és que la por a no ser considerat prou democràtic ha promogut una mena de bombolla participativa fins a convertir la participació més que un instrument en una finalitat en sí mateixa: “Què farem respecte a un sector concret o davant d’una problemàtica social concreta? Bé, ja veurem, però és clar que que tot es farà participativament. Seran els ciutadans i les ciutadanes els que decideixin les prioritats i el rumb a seguir”. Tan és que no es donin respostes concretes a una pregunta concreta, que no s’assenyali el camí a seguir per a una determinada política o per a la gestió pública d’un determinat sector sempre i quan el procés sigui participatiu. La participació ha esdevingut una finalitat en sí mateixa i finalment sovint en un instrument legitimitador per a la inacció, en una mena d’escut protector per tal d’eludir les pròpies responsabilitats i invisibilitzar les persones que opinen en forma i en contingut de manera contrària.

I és que lamentablement en la pràctica, les institucions -les antigues, les velles, les noves i les futures- tendeixen formalitzar els continguts i procediments que defineixen els espais participatius, triant fins i tot en molts casos els interlocutors, en una dinàmica evident de reducció de la participació a la generació de consensos passius, tractant per exemple plantejant qüestions de poca profunditat o fins i tot directament insignificants. Així les institucions pretenen obtenir un resultat que legitimi la seva posició prèviament presa -habitualment per part d’un petit grupuscle. Per aquest motiu s’acostumen a emprar discursos generalistes, buits, elaborats des d’un gabinet de comunicació o des d’un grup reduït afí. Aquesta pràctica habitual permet connectar fàcilment amb els propis, amb els que pensen de manera semblant però simultàniament acostuma a generar rebuig entre aquells que pensen diferent. La paradoxa participativa es dóna quan enmig del procés participatiu enlloc de negociar, de procurar arribar a solucions especialment amb les parts discrepants d’una determinada política pública, es tendeix a evitar les posicions discrepants, se les margina situant-les fora del marc participatiu prèviament establert. El marc participatiu s’enfoca així a obtenir una simple legitimació. El discurs buit encara que formalment correcte (per exemple “primer les persones” o “els veïns i les veïnes decidiran”) s’acompanya d’iniciatives febles ( “bústia de suggeriments”, “cafè amb l’alcalde”) que poden servir per qüestionar certs comportaments directius però no aborden el fons de la qüestió: arribar o no a acords amb totes les persones i organitzacions que formen part d’un conflicte -diferents maneres de veure i enfocar les coses respecte a un sector per exemple o respecte a una política pública determinada. Mitjançant doncs processos i mecanismes orientats a evitar el conflicte i a invisibilitzar -mitjançant la participació- a qui pensa diferent, el resultat del procés participatiu acaba per no tenir cap influència en la política pública sotmesa a participació -llevat que limitem es clar el fet de participar a l’aplaudir, el recolzar o el legitimar el prèviament decidit. D’aquesta manera l’autèntica participació deixa de tenir raó de ser i perd el seu sentit original. Així veiem com s’imposen arreu els models superficials de participació: es dota el procés d’una imatge corporativa plena de gent, es llencen preguntes, sessions, tallers, targetes de colors, fins i tot una web! Tot el que serveixi per emmascar el conflicte real i eludir l’enfrontament dialèctic amb aquells que pensen diametralment diferent. I és per aquest motiu que tothom sol saber com comencen els processos partipatius però mai sap com acaben, quina incidència han tingut realment en la política pública; s’acostumen a crear grans expectatives que després no es compleixen en part per una dedicació decreixent de l’organització -que augmenta en la mida que hi participin persones no legimitadores.

Encara que molts ho pensin la gent no és idiota i fàcilment es percep quan es vol tenir en compte les seves aspiracions i interessos de manera honesta i quan no, quan es planteja un escenari de solució de conflictes i quan se’ls fa servir simplement per decorar una política suposadament orientada als ciutadans i ciutadanes. En realitat si no es vol assumir un procés participatiu seriós, orientat honestament a la gestió i resolució d’un conflicte concret, el millor seria deixar-los en pau. Si no es planteja un conflicte real, no paga la pena endegar un procés participatiu. Al cap i a la fi els representants polítics ho són per poder decidir. Quan els ciutadans i ciutadanes voten i trien als seus representants polítics ho fan justament per això, perquè els re-presentin. El representant ha d’actuar intentant respondre als intereressos dels seus electors, de manera que el problema de la mala representació no es soluciona amb participacionisme sinó amb una bona representació. I és per a això que abans de destinar recursos humans i econòmics a un procés participatiu potser sigui més útil saber qui és qui en una administració pública -amb noms i cognoms-, quins objectius té, quins resultats concrets i mesurables espera obtenir amb les seves polítiques; explicitar responsabilitats directes, pressupostos clars i intel·ligibles, i superar la tendència a crear dinàmiques organitzatives difuses que tenen en la participació i la col·laboració una recurs fàcil per manar sense que ho sembli, per exigir sense la possibilitat de ser exigits. Igualment fonamental hauria de ser disposar bones i clares descripcions dels sistemes institucionals i organitzatius, de les seves obligacions i les seves competències, de les seves despeses i els seus ingressos així com dels seus mecanismes i procediments de relació amb la ciutadania, les seves organitzacions i les seves formes d’acció col·lectiva.

Impulsar la participació en una democràcia representiva hauria d’implicar la creació contínua de condicions per tal que la ciutadania senti que forma part d’una comunitat, d’una ciutat, de les seves polítiques. Per això si es vol fomentar una participació ciutadana honesta els ciutadans haurien de poder formar part del procés de generació, de concreció i d’implementació de les polítiques públiques. Una gestió pública democràtica hauria de procurar acostar posicions amb els que ja estan d’acord però molt especialment amb els que no ho estan. Hauria d’implicar per part de qui organitza la participació disponibilitat per canviar la pròpia perspectiva sense que això hagi d’implicar un procés automàtic de substitució d’un sistema vell per un de nou. Les noves idees han de poder friccionar amb les velles de manera que es produeixi una fusió en un procés que no implica la mateixa velocitat i profunditat per al conjunt de les persones de l’organització; explicitar el conflicte i prestar-li més atenció que al no-conflicte. En una taula de participació hi hauria d’haver per tant sempre en primera fila els contraris a la postura oficial -i no les conegudes claques- perquè la relació política democràtica es basa en la gestió pacífica del conflicte, en la relació dialèctica entre actors amb posicionaments diametralment oposats. Quan arribi aquest dia les nostres democràcies seran prou madures per gestionar processos realment participatius i podran deixar de banda d’una vegada per totes el participacionisme, el simple procés de donar la raó a qui et pregunta.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •