LES NOVES ECONOMIES SÓN LA FI DEL CAPITALISME?

561
  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Des de l’aparició de la dialèctica capitalisme-comunisme, ja al segle XIX, sembla que qualsevol persona que critiqués a un o altre model havia de quedar posicionada de forma automàtica com a seguidor absolut del model oposat. D’aquesta manera criticar durament al capitalisme comportava ser situat a l’òrbita comunista i a l’inrevés, la crítica al comunisme suposava una vinculació directa a la galàxia capitalista. Després de la caigua del mur de Berlín, de la victòria del neoliberalisme davant la socialdemocràcia, de la impotència de les institucions polítiques per a frenar el poder dels grans oligopolis, aquesta dialèctica simplificadora del pensament polític segueix perfectament vigent en l’actualitat. Encara que sigui sota una nova forma, entre capitalisme neoliberal i anticapitalisme, la dialèctica sembla que s’imposa de nou: si hom es mostra radicalment crítica amb el neoliberalisme pot ser fàcilment classificat com a part integrant d’un anticapitalisme nostàlgic del vell comunisme i a l’inrevés, si hom es mostra crític amb l’anticapitalisme o el neocomunisme fàcilment és titllat de capitalista neoliberal.

El cert és que bona part de l’activisme social, polític i econòmic, tan amoïnat pel triomf del neoliberalisme como totalment reticent a caure en la nostàlgia del model comunista revolucionari tracta superar la impotència socialdemòcrata cercant refugi en noves propostes, en nous models que procuren millorar el present sense enganxar-se a cap dels dos models tradicionalment en discusió (capitalisme neoliberal o comunisme). Més enllà per tant d’una discusió de blanc o negre, de bo o dolent, de just o injust, emergeixen nous plantejaments econòmics que més que oferir un nou model econòmic nítidament estructurat, intenten presentar alternatives concretes, propostes pràctiques per a superar els pitjors vicis del model capitalista neoliberal actual. I és que encara que un comunista com Déu mana sempre considerarà perniciosa qualsevol forma de capitalisme, aquest també té les seves pròpies versions: no és el mateix un capitalisme mercanitilista -que defensa un estat proteccionista-, que un altre de corporatiu -caracteritzat pel domini de grans oligopolis; un capitalisme mixte que combina propietat pública i privada que un anarco-capitalisme que predica la necessitat d’un estat mínim -respecte per exemple als serveis socials assistencials però també respecte a la protecció de les grans empreses.

D’entre les seves distintes modalitats actualment estem assistint al domini absolut de la seva versió neoliberal, un plantejament disfressat de liberal, d’una promoció continua del mite del mercat lliure mentre el model se sustenta paradoxalment en el control polític dels estats i institucions internacionals per tal que creïn els marcs regulatoris adequats en cada cas que garanteixin protecció, estabilitat i creixement econòmic. El seu desenvolupament ha estat tan destacable els darrers anys que finalment ha generat una nova ona de canvis simbolitzada entre d’altres aspectes per l’emergència de les noves economies, formes renovades d’aproximar-se a l’economia sorgides de la urgent necessitat de respondre a les carències del sistema actual. Veiem-ne molt sintèticament alguns dels seus trets principals:

  • Economia cooperativa Encara que el cooperativisme sorgeix formalment al segle XIX, sembla ara recuperar un cert protagonisme com a fórmula alternativa al capitalisme actual. L’economia cooperativa és l’activitat que desenvolupen el conjunt d’empreses creades per a satisfer les necessitats dels seus socis produint béns i serveis i que impulsen un projecte empresarial de manera conjunta. La participació dels seus socis en la presa de decisions -encara que sigui proporcionalment menor en la mida que augmenta el volum de l’empresa-, en la distribució de resultats, no està exclusivament vinculada al capital aportat per cadascú d’ells. L’aplicació dels principis cooperatius promou criteris de cooperació, de solidaritat i d’una cultura empresarial que procura combinar rendibilitat econòmica amb rendibilitat social.
  • Economia col·laborativa L’emergència i consolidació de la tecnologia digital està facilitant la conexió entre persones per a l’intercanvi entre qui ofereix un producte i qui té una necessitat concreta. Mitjançant plataformes digitals podem prestar, llogar, comprar o vendre productes o serveis. L’economia col·laborativa es presenta com un nou paradigma respecte a la forma d’organització, intercanvi i informació per consumir, formar-se, divertirse, viatjar, financiar-se, de manera conjunta, horitzontal, directa i a menor escala sense haver d’estar sotmesos a la tirania de les marques o de les grans corporacions. L’economia col·laborativa sens dubte és una bona forma d’activar recursos infrautilitzats contribuint a minimitzar l’impacte ambiental, de facilitar l’accés a productes i serveis a persones que no hi podien accedir (allotjament, transport) o de facilitar l’empoderament del ciutadà-productor.
  • Economía circular – El model econòmic actual (extracció, fabricació, utilizació i eliminació) ha assolit els seus límits i per això l’economia circular proposa la intersecció dels aspectes ambientals i econòmics. Concretament proposa: que el residu esdevingui un recurs (tot el material biodegradable torna a la natura i el que no sigui biodegradable es reutiliza); el segon ús (reintroduir al circuit econòmic aquells productes que ja no corresponen a les necessitats inicials dels consumidors); la reutilització (reutilitzar certs residus o certes parts, que encara poden funcionar per a l’elaboració de nous productes); la reparació (trobar una segona vida als productes espatllats); el reciclatge (utilizar els materials que es troben als residus); la valorització (aprofitar energèticament els residus que no es poden reciclar); l’economia de la funcionalitat (eliminar la venda de productes en molts casos per a implantar un sistema de lloguer de béns; acabada la seva funció el producte torna a l’empresa, que el desmuntarà per a reutilitzar les seves peces vàlides); l’energia de fonts renovables (eliminació dels combustibles fòssils per a produir el producte, reutilitzar i reciclar); l’eco-concepció (considerar els impactes mediambientals durant el cicle de vida d’un producte i integrar-los desde la seva concepció); ecologia industrial i territorial (establiment d’una forma d’organització industrial en mateix territori caracteritzat per una gestió optimitzada dels estocs i dels fluxes de materials, energia i serveis).
  • Economia blava L’economia blava proposa aplicar les tècniques més eficients que la pròpia natura aporta a les activitats humanes, produint així un nou model econòmic més sostenible cercant un tracte més respectuós del medi ambient i unes millors condicions de vida per a les generacions futures. L’economia blava es contraposa a l’economia verda perquè aquesta no sembla una opció assumible donada l’elevada despesa dels seus mecanismes de generació elèctrica i a la repercussió d’aquests en els impostos als consumidors. Igualment considera que l’economia verda és massa elitista oferint productes ecològics que repecten el mediambient però només accessibles a una elit conservacionista amb un alt poder adquisitiu. Mentre l’economia verda es basa en el paper de les institucions i els governs per mirar de reconduir l’actual amenaça del canvi climàtic, l’economia blava aposta per a que sigui la pròpia societat la que s’organitzi, la que proposi noves idees i les dugui a la pràctica.
  • Economia del bé comú – L’Economia del Bé Comú es presenta com una alternativa tant del capitalisme de mercat com de l’economia planificada comunista. El projecte parteix d’uns criteris generals però ha de ser un model obert que s’ha de construir entre tots els seus membres. L’economia del bé comú s’ha de regir per una sèrie de principis bàsics que representen valors humans vinculats també tant a l’economia cooperativa com a la col·laborativa: confiança, honestedat, responsabilitat, cooperació, solidaritat, generositat i compassió, entre d’altres. L’economia del bé comú proposa incentius (legals, fiscals…) a aquelles empreses que compleixin amb aquests principis i valors davant d’aquelles que només persegueixin el benefici de manera exclusiva. Els indicadors d’èxit econòmic han de considerar tan els aspectes financers com els humans de manera que poguem valorar el comportament de l’empresa d’acord a la seva dimensió econòmica i social.

Si bé és cert que en determinats àmbits hi ha qui insisteix en presentar-los com la superació definitiva del capitalisme, la bonanova que substituirà al maleït capitalisme i ens permetrà entrar en una nova dimensió de justícia, equitat i llibertat, la realitat és ben diferent perquè si és que són alternatives d’alguna cosa en tot cas només semblen ser-ho del capitalisme en la seva versió neoliberal. Sense anar més lluny per exemple, una cooperativa agraria no és més que la cooperació entre capital privat (els agricultors de forma individual) que posen en comú certs mitjans de producció per al benefici individual i col·lectiu; igualment és ampliament sabut que quan més gran és una empresa cooperativa més s’identifica el seu comportament amb el de qualsevol altra empresa mercantil. De la mateix manera, l’economia col·laborativa també s’acostuma a presentar a sí mateixa com la superació del capitalisme, la reinvenció ni més ni menys que pràcticament de tot allò que ens envolta, quan el cert és que tota ella trancórrer en i a través de les majors i més simbòliques empreses capitalistes de l’actualitat (Apple, Microsoft, Facebook, IBM i un llarg etcètera). Potser per això hi ha qui considera més aviat l’economia col·laborativa com una etapa més del capitalisme, una nova fase d’innovació del propi capitalisme en la seva cerca constant de nous mercats, de nous espais d’activitat on poder col·locar els excedents de capital.

Les noves economies no són per tant alternatives al capitalisme en sí mateixes sinó en tot cas propostes alternatives al capitalisme neoliberal, la resposta a un capitalisme corporatiu orientat al control polític d’estats i institucions internacionals en benefici propi, a un capitalisme sense consciència de les seves responsabilitats, dels seus límits ètics, socials i ecològics. Totes elles inclouen una crítica més o menys contundent al model actual d’hiperconsumisme; més enllà del diagnòstic de les maleses del sistema actual defensen l’autorresponsabilitat, l’assumpció de responsabilitats, a no haver d’esperar un model pur i perfecte que pugui substituir de socarrel la realitat actual i convertir-la en perfecta, són invitacions a la pràctica de nous hàbits de consum, de gestió empresarial, de canviar les coses des de la pròpia iniciativa individual, de reivindicar la necessitat que el benefici no sigui l’exclusiva finalitat de l’empresa, la necessitat d’incorporar com a mínim la doble rendibilitat econòmico-financera i social per a dimensionar el valor real d’una empresa, són propostes i models que promouen una certa apropiació dels mitjans de producció (de forma individual i/o col·lectiva), idees i propostes en definitiva que exigeixen una democratització de l’economia, l’empoderament econòmic ciutadà que permeti avançar cap a una economia ciutadana, generada, controlada i orientada en els seus efectes cap a ells. Més que acabar amb el capitalism per tant la seva vocació és millorar el present, amb noves fórmules, es diguin com es diguin, sortir de l’espiral del debat dialèctic capitalisme-comunisme per començar a fer coses concretes, pràctiques, reals i tangibles.

Només el futur ens permetrà saber quina capacitat tenen de consolidar-se, quina capacitat tenen per impactar globalment, quina capacitat tenen per tal que els ciutadans apostin per aquests models, per saber què tenen de nou i què de vell, d’innovador o de legitimador del present. Mentre no arribi aquest moment les noves economies hauran de fer-se valdre en un món dominat per un capitalisme neoliberal i una creixent mentalitat anticapitalista amb grans dificultats per anar més enllà de la protesta i la indignació permanent, amb una mentalitat autodestructiva a l’hora de construir grans empreses alternatives i escalables, una mentalitat anticapitalista que potser ignora per exemple que ja al segle XVIII el propi Adam Smith -proclamat pare fundador del capitalisme- considerava primordial que les institucions polítiques intervinguessin per a garantir un mercat realment lliure, per a evitar assimetries de poder, perquè el capitalisme havia de ser una forma d’alliberament -en una societat rígidament estamental-, una forma de poder aconseguir autonomia econòmica que permetés aconseguir el ple desenvolupament humà. Per sorpresa de molts l’evolució posterior del capitalisme industrial i especialment els seus efectes socials, ètics i ambientals probablement també hagués estat censurada pel propi Adam Smith.


  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •