UN ALTRE MÓN (NO) ÉS POSSIBLE

423
  • 13
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

El nostre món és ple de capitalistes cobdiciosos i sense cap mena de consciència social, de gent sense cap mena d’escrúpol; de persones que consideren que les guerres són inevitables i fins i tot necessàries; de persones que consideren la desigualtat social com quelcom natural; de persones que defensen la necessitat de disposar d’armes nuclears; defensors de la pena de mort o de la necessitat de bloquejar les frontereses als que no són d’aquí (encara que siguin del mateix planeta…); el nostre món és ple de persones que legitimen la violència o que dormen perfectament bé malgrat cometre danys personals, socials o ambientals irreparables; és ple de persones que es burlen de l’amenaça del canvi climàtic, que els importa un rave el que passi més enllà de la seva generació o fins i tot, més enllà del seu estricte cercle personal o familiar; el nostre món és ple de persones que segueixen pensant que hi ha religions bones i religions dolentes; de persones que consideren que el problema del món és el capitalisme -sense el qual hem de suposar que tot aniria millor…- o fins i tot de persones que defensen que Ronaldo és millor que Messi! Sí, el nostre món és ple de totes aquestes tipologies de gent. No són ni quatre, ni quatre mil, sinó centenars o fins i tot milers de milions. Aquest és el nostre món. Ens agradi més o ens agradi menys.

I malgrat l’evidència hi ha persones que ja de ben antic insisteixen en que un altre món és possible. Un altre món és possible per al món catòlic més tradicionalista que entreveu encara la idea d’un paradís, d’un món on el mal no hi té cabuda, on l’amor domina totes les facetes de la vida i la felicitat s’imposa arreu. L’any 300 DC el desert de la Tebaida, a Egipte, més de set mil persones hi habitaven practicant una vida de pobresa i abstinència sexual fugint d’una humanitat enganxada malaltíssament a tot allò material i físic¹. Però no només en el món catòlic, més de dos mil anys després dels eremites de la Tebaida, segueix essent habitual la pràctica de cercar refugi espiritual i intel·lectual en una multitud de plataformes civils que, malgrat ser laïques, proclamen a tort i a dret que un altre món és possible. Tan uns com els altres parteixen de la creença que en el nostre món hi ha un cert error original específic que una vegada arreglat erradicarà totalment o en gran part la inhospitalitat del medi físic². Per a uns l’error prové del Pecat Original, per altres l’error és el Capitalisme, per uns altres ho és el Liberalisme que ha aconseguit penetrar i aigualir totes les institucions tradicionals (Església, Estat, família…) i encara per uns darrers l’error roman en un consumisme desenfrenat…

En totes i cadascuna d’aquestes persones hi ha la convicció que alguns dels fonaments de la nostra societat no funciona i que per tant hem de canviar de dalt a baix. Com? Fàcil: agrupant en primera instància a les víctimes d’aquest mal funcionament, als “pobres d’esperit, humils i afligits” (Mateu 5:3-5) entre els que sintonitzen amb la lògica catòlica, i als explotats i víctimes de la societat actual entre els que combreguen millor amb la lògica anticapitalista. Aixi els líders d’uns i altres tracten d’agrupar el major nombre de descontents, oferint-los un antídot únic, una solució i una esperança que faci més suportable la llarga llista d’injustícies, de maleses i crueltats actuals. La condició és formar part de la comunitat dels descontents³, seguir les pautes i els processos pertinents que estableix la jeraquia de la comunitat d’insatisfets, reproduir l’argumentari respecte els amics i enemics de la causa i abandonar -això sí- tota aspiració al lliure pensament, al propi camí individual. Malgrat aquesta autocensura és comprensible la temptació d’aferrar-se a l’aspiració col·lectiva d’un altre món i abans que tornar al desert com els antics eremites, situar-se en una zona de confort: participar assíduament en grups de persones que pensen igual que tu; reforçar-te amb els arguments que et dónen la raó i ignorar els que te la qüestionen; alimentar la creença que un altre món és possible malgrat un no pugui evitar reconèixer que és impossible dur-lo a terme; compartir la dissort espiritual amb altres per apaivagar els seus efectes; i especialment personificar la culpa de tot en una persona, en unes poques o en quelcom concret que es pugui identificar i combatre (la complexitat per exemple mai podria ser una bona causa perquè com es lluita contra la complexitat de la vida?). És inqüestionable doncs la utilitat d’aquests recursos per tal de suportar l’angoixa de viure en un món tan atroç, per constatar que un no està sol, per recobrar esperances o fins i tot per autosuggestionar-se que un altre món és possible, somniar l’encalç d’una nova societat i aspirar a deixar enrere la història de la humanitat como si fós un simple mal record.

Una altra qüestió ben diferent és la utilitat pràctica que tenen aquestes plataformes i moviments per canviar les coses en aquest món, per participar en les organizacions que manen en aquest món, per influir en les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques d’aquest món. Potser caldrà recordar per exemple que la primera indústria del món és la de la droga, que la segona és la de la prostitució i que la tercera és la de l’armament; que es calcula que desenes de milers de persones moren cada día de gana o en al nostre món cada día 1000 dones són violades. Sens dubte, el repte de reduir al mínim aquestes dades és complexíssim i requereix d’un treball vastíssim en organitzacions internacionals, als parlaments, a les empreses, a les universitats, a les cases, al carrer i en tots aquellls indrets on es pugui fer quelcom. Es tracta d’un treball anònim, discret i autònom que sortosament ja fan milers de milions de persones al nostre món: pares, mares, tècnics, polítics, empresaris, mestres, lampistes o repartidors. Es tracta d’un esforç col·lectiu no dirigit per ningú i construit a base de petits avenços, de petites conquestes.

Les compensacions són sovint tan migrades que es comprèn la temptació de deixar-ho tot i dedicar-se a somniar un altre món. I de la mateixa manera s’entén qui decideix aprofitar-se’n i dedicar-se a agrupar persones insatisfetes sumant-les al somni d’un altre món. El problema és que mentre es dibuixa l’escenari d’aquest altre món possible, mentre s’inflen les expectatives i es genera il·lusió amb tot allò que algun dia es podrà assolir, el món d’aquí, el nostre, segueix el seu camí, avançant i retrocedint amb les seves bondats i les seves maleses. Potser per això hauríem d’invertir més els nostres esforços en veure el món tal i com és i menys en com hauria de ser. Més que alimentar creences consoladores que tendeixen a paral·litzar o deslegimitar a tot aquell que prefereix somniar menys i practicar més, hauríem de valorar més la política dels fets, dels avenços graduals que malgrat són petits, formen part de la Realitat i no del Somnis, la dedicació diària de les persones convençudes que un altre món no és possible perquè només de món només en tenim un i és aquest; l’ingent esforç de milions de persones que milloren el nostre món en silenci, sense grans grandiloqüències, i sovint fins i tot patint un cert despreci dels somniadors que segueixen considerant els seus avenços insuficients i miserables al costat del món nou al qual ells aspiren i que, maltrat encara estigui per arribar, quan ho faci serà definitivament perfecte.

¹ Mircea Eliade: Historia de las creencias e ideas religiosas, Ediciones Cristiandad, Madrid, 1983.

² ³ Antonio Escohotado: Los enemigos del comercio, Espasa, Barcelona, 2012.


  • 13
  •  
  •  
  •  
  •  
  •