MANUEL VALLS I LA REPÚBLICA CATALANA

138
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

         Quan esclatà la notícia de la candidatura de Manuel Valls per a l’alcaldia de Barcelona el murmuri sobre el seu impacte electoral va ser notable. A alguns l’anunci els paralitzà de por perquè -encara que fos per uns instants- van visualitzar una candidatura potent que podia ser guanyadora. A d’altres els ulls els brillaren d’il·lusió perquè veien una opció guanyadora, una jugada mestra, convençuts que el prestigi d’un ex-primer ministre de la República francesa aglutinaria tota mena de suports, arrossegaria tothom i deixaria arraconats els independentistes com a aldenos, tribalistas y provincianos. 

            Valls començà fort parlant de la bicapitalitat , dibuixant un nou marc polític on Barcelona i Madrid haurien de ser reconegudes com els dos pilars d’un estat de ciutadans iguals. I així d’una revolada, parlant de ciutats i ciutadans, de Barcelona i Madrid, Valls pretenia superar la muntanya del debat nacional, de l’estira i arronsa entre Catalunya i Castella. Els ciutadanistes de caire federalista veieren en aquella opció una oportunitat perfecta per, d’una vegada per totes, solucionar les tensions territorials, novament per la via del mig, mitjançant una via conciliadora entre la miopia del centralisme espanyol i la tossuderia de l’independentisme català.

      Tanmateix des d’aquella emergència sonada, tan intimidadora per alguns, tan esperançadora per d’altres, la candidatura de Valls no ha fet més que dissoldre’s com un terròs de sucre, vagant per la campanya sense pena ni glòria. Segons totes les enquestes no guanyarà de manera que cada dia són més els que es pregunten què coi hi farà un ex-primer ministre de la República francesa fent de regidor a l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona. Probablement marxarà o bé iniciarà una nova transició cap a un nou projecte. O potser no. En qualsevol cas, de ben segur tindrà més temps per pensar.

            Tal vegada aleshores serà el moment per constatar que la idea de la bicapitalitat no casa amb el suport de Ciudadanos, un partit clarament nacional-espanyol encobert de retòrica buida liberal que voldria convertir Catalunya en una simple província; tal vegada advertirà  que malgrat els seus persistents intents per afinar en el cor de l’espanyolisme ranci, constitucionalista i declaradament no independentista, el seu to encara és sospitós perquè traspua massa flaire austriacista, per light, mínim, escàs i insignificant que sigui. Potser aleshores s’adonarà que per a la mentalitat neofranquista imperant a l’estat, qualsevol idea no uniformitzadora és sinònim de federalisme o confederalisme, idees que cal mantenir sempre en l’àmbit de les paraules i les intencions -i no dels fets-, perquè a l’estat pràcticament tothom les percep com a estadis previs a la secessió.      

            Potser en la transició cap a un nou repte personal, Valls s’adonarà que ha representat l’enèsim intent fracassat de jugar a ser catalans i espanyols al mateix temps, com si això fos possible sense conflicte, sense tensió, ignorant que la relació Catalunya-Espanya és dialèctica i que la vocació de l’Estat, al llarg de la història fins el present, ha estat exterminar Catalunya, amb més o menys fortuna, amb més o menys astúcia, per tal d’assimilar-la a la seva cultura i institucions.

            Potser aleshores Valls lligarà caps i veurà un fil de relació amb les decepcions de Joan-Antoni Güell i Cambó que donaren suport a Primo de Rivera i Franco respectivament, pensant que després d’apaivagar els impulsos socials, es respectaria la singularitat catalana, en una llarga tradició catalana que es remunta a la majoria de nobles catalans que donaren suport a la dinastia dels Trastàmara, innocentment convençuts que es respectarien les constitucions i els drets propis de Catalunya.

            Potser aleshores, després de creuar valls i muntanyes, Valls arribarà a la conclusió que l’única solució per a una Espanya autènticament liberal passa per no entossudir-se a impedir la creació d’un nou estat: la República catalana.

Tot és possible.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •