I SI ÉS L’ESTAT ESPANYOL EL QUE QUEDA INHABILITAT?

395
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

El primer judici a un President de la Generalitat de Catalunya, escollit democràticament i tanmateix acusat penalment per haver organitzat una consulta ciutadana no vinculant, pot desembocar jurídicament en dues opcions: culpable o no culpable. Paradoxalment les dues opcions deixen més mal parat l’acusador que no pas l’acusat. La primera opció, que passa per inhabilitar l’expresident de la Generalitat per a qualsevol càrrec públic o polític, deixa l’Estat espanyol en evidència per haver-se parapetat darrere un jutge per tal d’emmudir els dos milions de persones que aquell dia van sortir festivament i pacífica, simplement a votar. La segona, absoldre els acusats, deixa igualment en evidència l’Estat per la seva manifesta  incapacitat per respondre a la iniciativa democràtica de milions de ciutadans de Catalunya, aproximadament el 80% de la població.

Més enllà de l’estricte resolució jurídica formal, doncs, i independentment del veredicte, el que evidencia el judici és la incapacitat de l’Estat espanyol per encaixar dins del seu marc la nació catalana. I és que l‘Estat espanyol no té projecte per una Catalunya que es consideri nació. I en realitat el problema és que no pot encaixar la nació catalana per la simple raó que si ho fés la seva identitat quedaria del tot malmesa. És de fet aquest motiu el que explica que l’Estat espanyol sigui més capaç d’entendre la lògica independentista que la federalista. Si més no, probablement empès per la llarga memòria històrica en processos secessionistes, davant la primera reacciona, encara que sigui per menystenir-la, per ridiculizar-la o per, finalment, judicialitzar-la. L’opció fraternal-federalista és directament ignorada i tan poc preocupant que no requereix ja cap mena de reacció després del bloqueig frontal al nou Estatut.

Certament no falten els que segueixen encara obstinats en fer encaixar la nació catalana dins de l’Estat amb la mateixa bona voluntat i optimisme que té tota aquella persona que es vol encabir tan sí com no dins d’un jersei de la 38, malgrat la seva talla sigui la 42. I és que certament es pot fer. De fet més d’un valent ho ha aconseguit, encara que sigui amb el preu d’haver de contenir la respiració i d’haver de caminar com un robot. De la mateixa manera, també la nació catalana es podria encabir per tant dins de l’Estat, sense causar hiperventilacions i amb una harmonia del tot fraternal: només caldria renunciar a la gestió dels recursos econòmics que els propis ciutadans de Catalunya generen; o acceptar que el català té ofegada a Catalunya la llengua castellana abocant-la a la pràctica desaparició; o acceptar feliçment que totes les infraestructures de transport i comunicació hagin de passar per Madrid com si fóssim en ple segle XVIII immersos en la construcció dels estats-d’una-sola-nació jeràrquics i centralitzats. I és que tan cert és que l’Estat espanyol pot no pot encaixar la Catalunya nació com que sí que ho pot fer amb una Catalunya autonòmica i encara amb més facilitat la provincial. Només cal renunciar al que som i ser bons catalans i catalanes.

Tanmateix cada dia hi ha més gent desacomplexada que no vol renunciar a ser el que és. Gent que creu que la democràcia és la millor manera per configurar nous estats i per desconfigurar-ne d’altres bastits per la força de les armes. I que a més, pensa que l’exemple de Catalunya pot ser referent al món. Gent que té calés i gent que no en té o que en té els necessaris per anar tirant. Gent pacífica i democràtica convençuda que té dret a aspirar a un estat propi, ni més sobirà ni menys que els altres; tan independent i interdependent com els altres; un estat on la nació catalana no s’hagi de justificar dia sí dia també; un estat per ser tan solidari i fraternal amb la resta d’estats i nacions del món com sigui possible; tan intenacionalista com sigui convenient.

Diu la Real Academia Española que el verb habilitar significa “Hacer a alguien o algo hábil, apto o capaz para una cosa determinada“. Certament, l’Estat cadia dia és menys hàbil per tal que la nació catalana es pugui desenvolupar lliurement. Per això no seria gens estrany que el judici del 9-N més que inhabilitar els acusats acabés inhabilitant l’Estat per encaixar Catalunya. Qui sap si potser ja, definitivament. 


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •