LES DUES CARES DE LES MONEDES LOCALS

406
  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Barcelona implementa el REC (Recurs Econòmic Ciutadà), una moneda local equivalent a l’euro i amb un sistema de pagament via app.

Barcelona, a través del su Ajuntament i sota el paraigues del programa B-Mincome, finançat per la Unió Europea, impulsa a 10 barris del Besòs, una nova moneda local: el REC (Recurs Econòmic Ciutadà). Els seus primers usuaris són mil famílies de rendes molt baixes que voluntàriament i escollides per sorteig, cobren el 25% de la seva assignació amb aquesta moneda. Només la poden utilitzar en comerços, restaurants, associacions i iniciatives dels barris participants, sense perjudici que qualsevol ciutadà pugui utilizar-la prèvia descàrrega de l’app i posterior vinculació a un compte bancari.

Amb un milió i mig d’Euros inicialment en circulació, l’objectiu principal és procurar contribuir a la supervivència del petit comerç perifèric on el tancament de botigues ha estat  una constant els darrers vint anys. A aquesta acció proteccionista, els comerciants s’hi poden adherir lliurement per tal retenir, fidelitzar o ampliar els seus clients per tal de competir amb grans superfícies, marques globals o el creixent comerç digital.

Existeixen molts exemples de monedes locals a diverses ciutats i regions de tot el món (Bristol, Lisboa, Santa Coloma de Gramanet…), algunes ja s’han abandonat, d’altres segueixen vigents. Tal vegada és aquesta diversitat de resultats el que genera una certa divisió d’opinions entre economistes, politòlegs, activistes i ciutadans de tot el món respecte les seves potencialitats i limitacions. Pel que fa a la seva cara positiva podem emfasitzar:

Dinamització de l’economia local. Les monedes locals compleixen una funció d’impuls del consum i la producció local. Limitant la circulació de la nova moneda local a l’àmbit local, la riquesa generada roman a la localitat i no s’escapa a d’altres ciutats. Al proteccionisme geogràfic de la moneda local cal afegir-li el proteccionisme respecte a grans superfícies i marques globals, o respecte al paper exponencialment dominant del comerç digital. La retenció, fidelització i/o ampliació del consumidor local pot contribuir a un augment de la demanda interna i, conseqüentment, impactes positius en les vendes.

Moneda exclusiva d’intercanvi. Al no ser possible l’acumulació especulativa les monedes locals suposen un intent per recuperar el sentit original del diner com a mecanisme d’intercanvi i forma de valorar el preu dels béns. Històricament sorgeixen en oposició a l’ús predominant de la moneda principal, sovint massa orientada a finalitats purament especulatives, i responen a la necessitat d’aportar la sempre necessària liquiditat i ineludible en períodes de crisis financeres. Actuant per tant com una forma de protecció i resiliència davant de crisis globals, poden contribuir a l’empoderament econòmic de petites i mitjanes empreses i/o persones en situacions de màxima carència de recursos financers.

Capital social. A l’impulsar l’intercanvi en una àrea delimitada poden ser un bon instrument per afavorir la cohesió social i la generació del capital social imprescindible per a dinamitzar una economia ciudadana.

Sostenibilitat. En la mida que les monedes socials fomenten el consum i la producció local poden evitar desplaçaments, contribuint positivament a la reducció d’emissions contaminants. No són pocs els projectes de monedes locals vinculades al qüestionament d’un model de creixement ambientalment insostenible que promouen l’adquisició de nous comportaments ambientals.

Per a un major desenvolupament dels seus aspectes positius pot ser útil consultar lInstituto de la Moneda Social o la Social Trade Organisation. Pel que fa a l’altra cara de la moneda podem remarcar:

Postureig. El número limitat d’usuaris i la vinculació a la moneda d’ús corrent fa que esdevingui una moneda aparentment alternativa quan, en realitat, només és complementària i subjecta per tant als mateixos efectes monetaris de la moneda equivalent. Els discursos que plantegen una amenaça al monopoli de la moneda principal sovint obliden que les monedes locals ni són fora del sistema ni el substitueixen, simplement el complementen, estan igualment subjectes al control fiscal i al pagament d’impostos -que a la vegada es faran efectius mitjançant la moneda oficial i d’ús corrent.

Mercat local tancat / local-centrisme. Perquè una moneda complementària sigui sostenible el número de béns i serveis a intercanviar és més decisiu fins i tot que el nombre d’usuaris. Una moneda local té una àrea d’utilització limitada, fet que restringeix el número de productes i serveis d’importació (inter local o internacional) i simultàniament limita la funció exportadora de la producció de proximitat, fet que afecta al desenvolupament de l’economia local. De la mateixa manera, l’adopció de monedes locals en d’altres ciutats per limitar el seu balanç importador pot causar aquests mateixos efectes en les exportacions d’altres economies locals.

Inflacionisme. El mercat limitat i el pagament de subvencions mitjançant la moneda local, pot convertir als seus usuaris en clients captius en un mercat tancat i dirigit desde les institucions oficials. Igualment i malgrat l’objectiu de promoure el comerç de proximitat es pot provocar un efect indesitjat si els comerços augmenten el preu dels seus productes, perjudicant  finalment a tots aquells compradors amb pressupost més modest, generant estímuls per a l’ús de la moneda local només entre aquells segments de població amb major poder adquisitiu.

Les consideracions a la moneda local no són molt distintes de les que puguin fer-se a les monedes estatals. Per exemple, en ambdós casos es necessita comptar amb la plena confiança per part dels usuaris, de manera que és imprescindible el recolzament i reconeixement d’institucions públiques locals, estatals. Desde la perspectiva d’una economia globalitzada en ambdós casos la seva efectivitat es limita a un marc petit, entre els estrets límits de l’àmbit local en un cas i de l’àmbit estatal en l’altre.

Donat que el diner té vocació d’universalitat -funciona millor en un mercat el més ampli possible, quants més usuaris i béns tingui en circulació millor- les restriccions que imposa la moneda local a productes foranis pot enviar un confús missatge de proteccionisme en un món globalitzat. En realitat això no és nou si considerem el paper clau del proteccionisme en el creixement de les potències occidentals que una vegada van assolir posicions dominants en els mercats van començar a exigir a la resta del món l’obertura dels seus mercats, com bé explica Ha-Joon Chang a Retirar la escalera.

En qualsevol cas, que el mercat hagi de ser lliure no implica que hi hagi d’haver absència d’intervenció institucional. Per això, la superació de la dicotomia global-obert/local-tancat ha de passar per emmarcar la implementació de les monedes locals a l’àmbit glocal. No es tracta de fomentar un mercat tancat a tot allò forani sinó més aviat impulsar una política pública dedicada a igualar les condicions de competència entre l’espai local i el global, amb l’objectiu d’aconseguir un mercat realment lliure.

Desde la perspectiva de la gestió pública les monedes locals s’han de considerar com un instrument més al servei de la dinamització econòmica local, com a política pública orientada a influir el mercat en un sentit o en un altre. Com a tal, la seva  valoració s’ha d’atenir a resultats més enllà de posicionaments ideològics previs: volum de vendes, de capital social, de producció local i d’aquells indicadors clau pels quals es planteja la seva necessitat. La implementació de monedes locals pot ser útil també per a dinamizar estratègies de col·laboració público-privada, entre xarxes de comerciants, mercats públics, associacions de consumidors, activistes mediambientals, etc… d’acord a un model de gestió pública cooperativa i col·laborativa orientada a crear condicions competitives d’igualtat, ferm davant la pressió de grans marques i sectors econòmics dominants, sense per això caure en un sobreproteccionisme paternalista del comerç de proximitat que acabés paradoxalment per condemnar-lo definitivament a la seva extinció.

Finalment, tal vegada un dels aspectes més positius de les monedes locals, és l’oportunitat que ofereixen per obrir el debat sobre com els ciutadans poden incidir mitjançant el seu consum en el seu propi entorn urbà; respecte als instruments dels quals ens hauríem de dotar per avançar cap a una economia ciutadana, creada, gestionada i orientada en els seus efectes cap a ella; respecte a la necessitat de prendre consciència respecte la funció del diner, del sentit de l’economia i de la urgència i necessitat de democratizar l’economia glocal.

Tot plegat, no obstant, comença per no idealitzar les monedes locals, per no deixar-se emportar per un discurs de monedes bones i monedes dolentes, on la nova moneda local serà per sí mateixa cooperativa i col·laborativa, fomentarà la cohesió, treballarà per millorar la vida col·lectiva, mentre l’oficial, la dolenta, fomenta l’acumulació, la competitivitat, la rivalitat o un individualisme egoista.

De seguir aquest camí, és fàcil prevure com la moneda local passarà  a ser ultra-local, només apta per a qui cerqui salvar-se del món, oblidant que darrera del mercat, de les empreses, dels bancs i les marques, hi som nosaltres. Construir un trosset de mercat ideal no converteix automàticament el mercat en ideal.

En conclusió les monedes locals adquireixen sentit immerses en el marc d’un projecte glocal destinat a crear millors condicions socials, polítiques i econòmiques que permetin acostar-nos a un mercat, simplement, més lliure.

Article publicat a El País.


  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •