QUAN ELS GENTRIFICADORS EREN BARCELONINS I BARCELONINES

662
  • 10
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

La gentrificació és la catalanització d’un terme comú a les grans urbs anglosaxones que defineix un procés segons el qual una classe social adinerada es desplaça cap un barri econòmicament modest per acabar expulsant els residents nadius. En l’actualitat el terme gentrificació però s’utilitza més aviat per descriure un mena de procés immoral i abominable a través del qual un conjunt de persones riques, capitalistes i assedegades de lucre es dediquen a fer fora sense pietat els pobres nadius d’un barri popular, a destruir la vida d’un barri que vivia en perfecte harmonia i amb una relació ciutadana i veïnal exemplar. El concepte gentrificació serveix doncs per simplificar -una vegada més- els conflictes urbans entre bons (els pobres veïns nadius del barri popular) i dolents (els rics que volen fer-los fora). Si acceptem aquest esquema tan simple no és estrany constatar com s’ha posat de moda escandalitzar-se arreu del món pels processos de gentrificació i com s’empra de manera recurrent com a indicador per evidenciar les maleses del sistema capitalista. Darrerament a Barcelona, per exemple, el terme gentrificació s’utilitza estretament vinculat als efectes negatius del turisme, als milers de persones que visiten la ciutat i que com a causants -es diu- generen una dinàmica d’augment del preu dels habitatges i d’expulsió dels veïns especialment dels barris més cèntrics de la ciutat.

El problema una vegada més és d’enfocament, de visió de conjunt perquè la gentrificació no és que sigui un indicador, és el propi capitalisme, som nosaltres mateixos ens agradi admetre-ho o no, tinguem l’honestedat per fer-ho o no. O potser els nostres pares o els nostres avis. I és que es vulgui reconèixer o no, és altament probable que haguem participat directament o indirecta d’un procés de gentrificació. Sense anar més lluny pot ser bo recordar per exemple que la creació de l’Eixample no és res més que una macro-procés de gentrificació destinat a la “necessitat” acomodar les noves classes riques, a garantir el creixement urbà fora de les muralles i a gaudir dels beneficis especulatius pel fet d’haver d’urbanitzar 1.100 hectàrees de terreny.

Però potser el cas més mediàtic en l’actualitat és el de Ciutat Vella. Tal i com molts exposen -escandalitzats-, ara sembla que la invasió turística amenaça en destruir el teixit social i cultural del Districte. Seria bo recordar tanmateix que el procés de gentrificació no s’inicia amb l’arribada massiva de turistes sinó molt abans. Concretament podem situar-nos a mitjans dels 80 per assenyalar l’inici del procés de gentrificació quan traslladar-se al centre històric –aleshores vell, brut i deixat- es començà a veure cool. Coincidint amb l’arribada de nouvinguts d’altres barris més benestants de Barcelona -que van adquirir habitatges a preu de saldo que després en molts casos van revendre a preus astronòmics- es va endegar un llarg procés de millora de Ciutat Vella: es van començar a rehabilitar els primers edificis, els mercats, les places i els carrers; es van obrir els primers bars fashion, després van venir les botigues locals de roba i així durant trenta anys en un lent però constant procés de millora evident de l’espai públic. És aleshores fàcil comprendre que el progressiu procés de millora anés atraient més i més nouvinguts d’altres barris en un constant i sostingut procés de gentrificació: els preus van anar pujant, els habitatges petits es van passar a dir Loft, van proliferar els hotels i la Ribera va passar a ser més coneguda com el Born. El procés de gentrificació de Ciutat Vella va tenir encara un nou impuls quan per efecte dels Jocs Olímpics mig planeta va voler accedir a aquella ciutat amb una vida social, cultural i econòmica activa, amb una clima molt agradable i tan ben ubicada davant del mar.

D’aquesta manera amb els anys alguns dels primers gentrificadors es van convertir en víctimes d’un nou estadi gentrificador de Ciutat Vella. Altres en canvi, no, simplement s’han adaptat conscients potser que ells en algun moment ells o elles també van contribuir a canviar de manera radical la geografia del districte. Quan els primers gentrificadors van venir a Ciutat Vella encara es podia veure nens jugant a futbol just davant de la Catedral, quan els autocars hi aparcaven. Aleshores a Barcelona pràcticament no hi havia turistes i ningú els podia responsabilitzar encara dels mals de la ciutat. Aleshores els gentrificadors només eren barcelonins i barcelonines.

Certament la gentrificació és un procés real, amb les seves amenaces però també les seves oportunitats, però ben segur el que cal superar són les simplificacions sobre fenomens complexes que tenen múltiples perspectives, origens i causants. Al cap i a la fi, l’escenari social i econòmic actual reclama amb urgència tant l’adopció de visions estratègiques com la valentia necessària per impulsar processos d’innovació econòmica d’apoderament ciutadà.

 


  • 10
  •  
  •  
  •  
  •  
  •