LA GENERACIÓ (JA) INDEPENDITZADA

655
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Som una generació de catalans i catalanes que va néixer quan el franquisme agonitzava. Alguns vam tenir la sort de poder ser escolaritzats en català quan la dictadura era a les acaballes. Aleshores encara s’estudiava francès per bé que vam ser els darrers d’una llarga tradició interrompuda per la irrupció de l’anglès reflexe dels canvis geopolítics globals. Cal dir que si bé al principi ho visquerem com un perjudici amb el temps ho vam acabar agraint: al capdavall sumats el francès i l’anglès amb el castellà i el nostre propi idioma, el català, ens va convertir sense voler-ho en políglotes, parlant un mínim de quatre idiomes, quelcom gens menyspreable en un món creixentment globalitzat.

La nostra generació sempre ha crescut identificada amb Catalunya com a país, com a nació. Tanmateix ha estat d’una manera natural, tranquil·la, sense hiperventilació, sense adoctrinaments ni tampoc fruit d’adhesions ideològiques. De fet quan vam tenir edat de votar, qualsevol de nosaltres ho va fer en un sentit o en un altre. Uns podien ser més més de dretes o més d’esquerres, més conservadors o més progressistes, més liberals o més autoritaris, però fos quina fos l’opció del vot, la identitat catalana n’havia quedat al marge. La consideració de Catalunya com a nació ja aleshores havia quedat ben al marge d’opcions polítiques, de conjuntures o moviments polítics puntuals.

De joves, aprofitant unes condicions econòmiques generals millors que les dels nostres pares, vam poder viatjar amb una certa facilitat. A París, a Berlín, a Londres o, fins i tot, a Nova York, vam poder ser pioners de la globalització de l’amistat, quan hom fa coneixences i estableix amistats arreu. En totes elles ens presentàvem com a catalans i catalanes, com no podia ser d’altra manera. Sense cap pretensió ni reivindicació especial, simplement com una descripció més de la nostra personalitat, de la nostra identitat. En cap cas hi havia menysteniment respecte a Espanya ni cap voluntat d’ofendre la dignitat dels espanyols. Res més lluny de la realitat. Al capdavall presentar-nos com a espanyols hauria estat una descripció poc honesta o directament hauríem faltat a la veritat, talment com si algú es presentés com el rei de la xerinola essent de tendència tímida i introvertida. D’altra banda, per exemple, sempre que hem viatjat per Espanya ho hem fet amb la sensació de recórrer un altre país, diferent al nostre, ni millor ni pitjor, simplement diferent. Ho hem fet amb ganes de descobrir-hi coses diferents, amb voluntat de deixar-se seduir per la seva personalitat, la seva cultura i els seus propis hàbits. Hi hem fet també coneixences i amistats, gràcies a les quals no els hem hagut pas d’amagar en cap pas la nostra desacomplexada i plena identitat com a catalans i catalanes.

Amb els anys bona part de la nostra generació hem tingut fills i mai se’ns passa pel cap considerar-los espanyols. Són catalanets i catalanetes. Sense cap voluntat supremacista ni aires de superioritat. Són catalans i catalanes perquè han nascut aquí, perquè parlen català i estimen la cultura catalana, amb els seus defectes i les seves virtuts, amb el seu mestissatge tan propi.

Així les nostres vides s’han desenvolupat a Catalunya i d’aquí s’han projectat i es projecten al món: des d’aquí viatgem, pensem, ens relacionem amb el món, des d’aquí fem plans de vida, vivim un temps fora i tornem de tant en tant, des d’aquí elaborem projectes de cooperació, creem empreses o escrivim llibres, tenim somnis, patim i gaudim tot allò propi de la condició humana. En la nostra vida quotidiana res s’interfereix entre Catalunya i el món. I encara menys Madrid. El nostre km 0 no comença a la Plaza del Sol, en cap cas Madrid representa per a nosaltres ni la porta d’accés a la cultura ni al món. És simplement una ciutat més en la constel·lació de ciutats interessants per conèixer i visitar, per gaudir-la i aprendre’n tot allò de bo que té. Ni més ni menys.

Existeix per tant un desquilibri substancial entre la nostra identitat catalana, que vivim amb plena normalitat i descomplexadament gràcies al privilegi de viure pràcticament tota la nostra vida en democràcia, i la fórmula jurídica que en aquests moments té el nostre país. Aquest desequilibri el constatem quan prenem consciència que per diversos atzars de la història alguns consideren que som una Comunidad Autónoma per la gràcia de l’Estat espanyol. I res més. Aquest desequilibri el constatem quan prenem consciència que malgrat la nostra vida quotidiana, plena i desacomplexadament catalana, la realitat política del nostre país segueix en ple segle XXI encaixada dins de l’Estat espanyol.

Per això en algun moment de la vida la nostra generació constata que hem d’afegir a la llarga llista de problemes personals i professionals que hem de resoldre, un problema d’ordre polític perquè el que ja som, el com vivim, el com actuem quotidianament, el com ens sentim aquí i a Toumboctou,  no es correspon amb la fórmula jurídica que els atzars de la història ens ha deixat.

És aleshores quan ens produeix estranyesa escoltar polítics espanyols debatre sobre si som o no som una nació, sobre si som una nació cultural o som una Comunidad Autónoma o si no som ni això. La nostra perplexitat augmenta quan veiem que el polític més liberal del panorama espanyol està obert a parlar o que el periodista més tolerant amb Catalunya adreça un bona tarda com a gest simbòlic de tolerància amb la nostra especificitat cultural. 

L’estranyesa esdevé perplexitat quan escoltem certs intel·lectuals o tertulians parlant del procés independentista com una tapadora per la corrupció, com una resposta a la crisi de 2008, com un gest totalitari, com una voluntat supremacista, de superioritat respecte d’altres pobles i nacions, o defensant amb certa sornegueria que tot el que sentim, el que pensem i el que vivim diàriament com a catalans i catalanes no és més que el fruit del nostre seguidisme a no sé qui i a no sé què…

La perplexitat augmenta quan escoltem que estem desafectats, perduts, enganyats, manipulats, absorvits, coartats o simplement som desagraïts. La perplexitat i l’estranyesa es fonen quan sentim veus argumentant que en realitat estem delerosos per retornar a la tribu, quan s’entossudeixen a associar l’Estat espanyol a cosmopolitisme i el dret de Catalunya a tenir un estat propi a primitivisme. És aleshores quan ens topem amb algú burlant-se perquè el president d’aquest Estat espanyol cosmopolita només parli un idioma, el seu. Òbviament, no ens ho creiem. Nosaltres, que sabem que tots els catalans acostumen a parlar a més del català, el castellà i molts d’ells l’anglès, el francès, l’alemany o el flamenc no se’ns passa pel cap. Sens dubte és una broma poc imaginativa.

En realitat quan escoltem algunes converses a les ràdios espanyoles acostumem a concloure que tot té una dimensió teatral perquè en realitat segueixen argumentaris prèviament escrits. Tanmateix davant del dubte sovint ens vénen ganes d’advertir-los, afectuosament, que tot plegat és molt més senzill: simplement ens cal dotar Catalunya d’un estat per ser coherents i honestos amb el que som, amb el que sentim. D’un estat tant interdependent com els altres, atès que l’estat segueix essent la forma política en que es procura representar a les nacions.

Per assolir-ho només cal que l’estat espanyol accepti aquesta realitat, la que nosaltres ja sabem desde fa molts anys. Perquè en realitat nosaltres ja estem tan independitzats que el procés per l’independència és un simple procés administratiu; un intent de posar ordre i traslladar en l’àmbit de la política institucional allò que en la nostra vida quotidiana ja és una realitat  acceptada per tothom.

Al cap i a la fi, només aquesta acceptació implícita generalitzada explica la voluntat de l’Estat espanyol -en seu conjunt institucional mediàtic i de partits-, a l’hora de no facilitar i ajudar a Catalunya en el seu camí lògic de voler assolir el seu propi estat.

 

 


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •