I SI LES CIUTATS APOSTEN PER UNA URBANISME COL·LABORATIU?

3269
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Cal reconèixer en primera instància la tasca que fan tant els alcaldes com els regidors municipals. En els darrers trenta anys, a Catalunya, el salt qualitatiu dels municipis és descomunal. Probablement, en els temps actuals de cert descrèdit de la política, convé recordar-ho. Tanmateix, també és cert que la creativitat política, tan efervescent quan tot era per fer, ha quedat probablement i progressiva, atrapada en les complexes dinàmiques de les aliances i dels equilibris polítics dels successius governs locals i nacionals. Si aquest fet ja de per sí és negatiu, encara ho és més en un context de crisi on cal accelerar més que mai la capacitat creativa de les ciutats per trobar solucions imaginatives que preservin tot el que s’ha assolit durant aquests anys.

La configuració de les ciutats suscita tradicionalment, i com sembla lògic, preses de posició polítiques ben diverses que la creixent complexitat dels espais urbans no fa sinó augmentar. Tanmateix, el debat polític que es gestiona dins els àmbits institucionals ha anat deixant poc marge al debat Polític –amb P majúscula-, amb la societat civil, amb la ciutadania, amb els urbanistes. L’urbanisme col·laboratiu proposa, doncs, desbloquejar aquesta situació aplicant mesures d’intel·ligència col·lectiva, metodologies innovadores.

Com es pot crear, per tant, una dinàmica de debat creatiu, propositiu i constructiu, entre professionals urbanistes i ciutadans que enriqueixi i aporti valor al debat polític de les institucions i acabi impregnant el conjunt de polítiques públiques urbanes que d’allà se’n deriven i que tant necessàries són en el moment actual?

És un fet que la tecnologia permet accedir a dades amb facilitat, disposar d’indicadors del territori, de mobilitat, d’edat, d’hàbits socials i culturals. A més, el nivell d’alfabetització digital en àmplies capes de la població, fa que el context ciutadà actual sigui molt més favorable al desenvolupament de cultures col·laboratives. Aquest nou escenari permet doncs les condicions necessàries per actualitzar les formes de governança urbana, metropolitana, per tal de dinamitzar els intercanvis entre la societat civil i els professionals per tal co-inventar i co-construir en interacció constant l’evolució dels nostres sistemes urbans. És una evidència ja que, tant les persones com les organitzacions entenen millor els reptes que hi ha plantejats i, fins i tot, estan més disposats a canviar certes posicions, quan participen, realment, en la definició del seu entorn urbà.

Sens dubte, el present i el futur de les ciutats ja no pot dependre de la visió d’una sola persona, sinó de la capacitat que tingui cada ciutat per compartir indicadors, per compartir de manera oberta el coneixement, per estimular una creativitat menys encarcarada, menys cenyida als límits dels equilibris polítics, de manera que permeti impulsar una ciutat moderna capaç de preservar i garantir el dret a la ciutat per a tots els seus habitants.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •