PER QUÈ ÉS ÈTICA LA BANCA ÈTICA

406
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Què és la banca ètica? És ètica la banca ètica? Si és ètica, les entitats financeres convencionals no ho són? Heus aquí algunes de les preguntes típiques que hom es planteja la primera vegada que en sent parlar. A molts els sorprèn la conjunció dels dos vocables banca i ètica; d’altres creuen que es tracta, simplement, d’una moda passatgera. La gent de la banca convencional s’ho mira de cua d’ull mentre els sectors més alternatius, o radicalment crítics amb el sistema imperant, temen que no sigui una operació més de les forces del capital financer, una mena de maquillatge, un “anem a canviar-ho tot perquè tot romangui igual”. I bé, el cert és que probablement tothom hi tingui una part de raó: d’una banda hi ha proves palpables que no es tracta d’una experiència fugaç, que es tracta de realitats amb arrels profundes de reivindicació de la justícia social. Des de les grans tradicions ideològiques del continent com el cooperativisme o els moviments d’església, passant pels moviments de protesta contra la Guerra del Vietnam, als Estats Units, fins als moviments ecologista i pacifista de la dècada dels vuitanta a Europa. Per altra banda, però, també és cert que, darrerament, i cada vegada més, la banca convencional s’afegeix a la creació d’iniciatives de finançament ètic i solidari orientades a millorar la seva imatge i, de passada, despistar la mirada crítica que qüestiona la injustícia arrelada en el sistema financer convencional.

Cada vegada hi ha més gent motivada a fer un ús coherent dels seus estalvis, també és cert que es fa cada vegada més necessari el debat sobre el que és la banca ètica i el què no ho és. La finalitat d’aquest debat hauria de ser aportar elements que distingeixin les iniciatives amb un caràcter (“ethos”) pròpiament ètic de les simples operacions de màrqueting o d’altres iniciatives que, per bé que molt lloables, no deixen de ser reformulacions de la vella i coneguda caritat.

L’objectiu d’aquest article no és altre que exposar una sèrie de principis que aportin distinció entre unes iniciatives i les altres. Lògicament, els principis que s’exposen estan estretament relacionats, de manera que resulta complicat parlar d’uns sense fer esment dels altres o pretendre no envair el camp d’un i altre. De fet, l’exposició en principis obeeix a una simple finalitat didàctica i expositiva perquè, en definitiva, tots ells formen aquest conjunt polièdric i indestriable que podem anomenar banca ètica.

Existeix un consens força ampli a considerar el terme “Ètica” provinent, etimològicament, del grec “ethos”, entès com a “caràcter” o “manera de ser”. De la mateixa manera, el terme “moral”, provinent del llatí mos-moris es tradueix habitualment per “costums”, “caràcter” o “manera de viure”. A partir d’aquesta definició, podem reconèixer, per tant, que els humans ens caracteritzem, entre d’altres coses, respecte als animals, per la possibilitat, i llibertat, de configurar el nostre propi caràcter. I així com les persones podem gaudir d’aquest privilegi –o no– també les organitzacions, i per tant els bancs, adquireixen el seu propi caràcter per respondre als seus propis reptes. Les organitzacions, doncs, van adquirint un carácter determinat, en funció dels valors que incorporen, dels hàbits que assumeixen en la seva vida quotidiana. Aquest caràcter influeix en les persones i a l’inrevés, perquè les persones també es fan moralment en les seves professions i organitzacions, si més no en part, i aquestes prenen un matís o altre en funció de les persones que hi exerceixen.

La distinció entre moral i ètica se sol fer en el camp de la filosofia, on es necessiten dos termes diferents per referir-se a dos nivells diferents de reflexió: el nivell de la vida quotidiana, en què les persones viuen des de temps antics amb referentsmorals, els quals en moments successius s’han considerat com a “valors i normes que humanitzaven més que altres”, i el nivell de la filosofia moral que reflexiona sobre aquesta moral viscuda en la vida quotidiana. Seguint J. M. Terricabras: “Quan parlo de moral em refereixo a la conducta humana viscuda de manera responsable i lliure. Quan parlod’ètica, en canvi, parlo de la teoria de la moral, és a dir, de l’estudi filosòfic dels comportaments morals. La moral, doncs, és una praxi perquè és experimentada, pràcticament, en els diferents àmbits de la vida. Ara bé, la reflexió ètica, tot i ser una teoria sobre les experiències morals, també és una activitat, de manera que ella mateixa –com qualsevol altra activitat humana– manifesta també una conducta moral”.

La filosofia és un tipus de saber que reflexiona habitualment sobre la naturalesa d’altres sabers com, per exemple, en el cas de la filosofia de la ciències, de la religió o de l’art. La moral de la vida quotidiana també és un d’aquests interessos i esdevé, així, la filosofia moral o ètica. Les ètiques solen portar cognoms filosòfics (ètica kantiana, aristotèlica, utilitarista, pragmatista…) perquè intenten reflexionar sobre el fenomen de la moralitat en el seu conjunt, emprant per aquesta tasca els mètodes i el llenguatge propis de les tradicions filosòfiques.

Les diferents morals, en canvi, pertanyen a l’anomenat “món de la vida”, de manera que porten cognoms propis de la vida quotidiana (moral catòlica, musulmana, calvinista, etc.). La connexió entre ambdós nivells és estretíssima, perquè el nivell filosòfic no pot sinó reflexionar sobre la moral viscuda i perquè d’alguna manera les reflexions influeixen el què fer moral quotidià.

La distinció entre moral i ètica es fa necessària, malgrat tot, perquè la moral forma part del viure dels humans, siguin o no experts en ètica, mentre que aquesta darrera requereix un aprenentatge i un llenguatge especialitzat. Moral i ètica, per

tant, més que dos conceptes absolutament distints i incomunicats es troben interrelacionats. És un cas més de la problemática relació entre teoria i praxi.

Qualsevol teoria (entesa etimològicament com mirar, observar, inspeccionar, amb un sentit actiu lligat també a les realitats concretes), pel fet de ser-ho, va sempre connectada estretament a alguna praxi i, en aquest sentit, esdevé ella mateixa acció teòrica. Al cap i a la fi, en la manera de “mirar” la praxi, és a dir, la manera de fer teoria s’hi reflecteixen interessos, dificultats i aspiracions. Però tota praxi també conté sempre algun tipus de reflexió teòrica (si no és purament mecànica o animal), és a dir, connectada a un sistema d’idees, que és el que capacita per argumentar a favor o en contra d’aquella praxi. L’experiència humana és constitutivament teoricopràctica. Teoria i praxi es donen sempre en tensió complementària i d’enriquiment mutus. Heus aquí, una de les claus distintives de la banca ètica.

I aquí resulta clau el matís: no és tant la discussió sobre els principis, com la discussió sobre l’aplicació d’aquests principis. En definitiva, la moral és un conducta responsable i lliure –segons Aristòtil, una art pràctica com la política– i l’element és l’element teòric de la praxi moral. L’ètica per tant, s’encarregarà de descobrir els trets d’allò moral i del que fa que ho sigui o no, fonamentarà les raons de la moral i, finalment, aplicarà els principis en un àmbit concret. Així, la banca ètica será l’aplicació d’aquells principis morals, justos, en l’activitat pròpiament bancària i financera i la seva permanent actualització.

És a dir, per dir-ho més clarament, allò que distingeix una banca ètica és que la seva activitat essencial sempre será actuar com una entitat financera (amb els serveis financers que aquest fet implica) aplicant en la més mínima de les seves accions aquells principis morals que consideri. Això fa, per exemple, que Francesco Bicciato, director de la Fondazione Choros de la Banca Etica italiana, digui que “lamentablement tenim 26 milions d’euros invertits en títols de l’estat. I dic, lamentablement, perquè és l’única inversió que ens garanteix un ús més o menys ètic”. És a dir, la manca de productes d’inversió realment ètics fa que, de moment, optin per aquesta via però de seguida que es trobi un fons ètic amb cara i ulls s’hi invertirà. Què és el que motiva aquesta mena d’insatisfacció?

L’interès pel rendiment financer? No, és clar que no. L’interès pel rendiment ètic! La banca ètica és, doncs, una entitat que intenta assumir un caràcter determinat, un caràcter, una manera de ser que la fa coherent amb els nostres propis principis, el nostre propi caràcter. Entenc, per acabar, que l’esforç continu, incansable, per acomodar l’entitat, el seu caràcter, en una aplicació ética tan exigent com sigui possible és el que caracteritza una banc ètic d’una entitat convencional amb certs productes financers ètics. El principi que aquí hem anomenat d’Ètica Aplicada implica, doncs, aquesta tasca contínua de reflexió sobre l’aplicació dels principis que han d’orientar la nostra acció per tal d’actualitzar-la d’acord amb l’aprofundiment dels principis ètics i solidaris. Es tracta d’entendre l’ètica com a procés. Per més informació clica aquí.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •