I SI DISTRIBUÏM LA PROPIETAT PRIVADA?

353
  • 3
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

El debat sobre les virtuts o defectes de la propietat privada és sense cap mena de dubte un dels temes nuclears de tota discussió política desde temps immemorials fins a la més recent actualitat. En un dels extrems hi podem trobar qui la defensa obstinadament considerant-la el fonament sobre el qual pivota tota societat que es consideri moderna i civilitzada, de manera que per aquesta perspectiva, tot o quasi tot ha de ser privat (anarcocapitalisme i minarquisme per exemple). En l’altre extrem en canvi hi ha qui la considera la font original de tota desigualtat social de manera que el més convenient i urgent és eliminar-la completament i només considerar-la quan aquesta sigui col·lectiva o estigui només en mans de l’estat (anarcocomunisme i comunisme respectivament). Però més enllà d’aquests posicionaments del tot oposats s’obre un ampli ventall de possibilitats entre les quals hi ha el republicanisme que considera la propietat privada com quelcom necessari per a garantir la pròpia llibertat i en conseqüència com un element fonamental per a construir una societat plenament democràtica. Veiem el perquè:

Bona part de la tradició política desde la Grècia Antiga considerava que els ciutadans tenien el dret a participar en la vida política quan eren individus lliures, en el sentit literal que no depenien d’una altra persona per a viure.  Aquesta definició excloïa de manera automàtica als esclaus però també a tota persona sotmesa a un cert grau de servitud: nens, dones, estrangers que no tenien la ciutadania i també als assalariats que el mateix Aristòtil associava a esclavitud¹. Desde la democràcia grega dels ciutadans lliures (propietaris en el sentit de no dependre d’un tercer) el desenvolupament i aprofundiment de la democràcia no ha consistit en cap altra cosa que -a base de moviments pendulars, d’avenços i retrocessos sovint tràgics- procurar ampliar aquest estret cercle de persones fins arribar als nostres dies on pràcticament tot individu adult d’una societat és membre amb ple drets polítics indepedendentment de la seva propietat privada, nivell d’ingressos o riquesa particular².

Això no obstant una vegada assolit el vot universal amb les nostres democràcies modernes augmenta la percepció que la participació i la llibertat política han d’anar acompanyades d’una equivalent llibertat econòmica entesa com la no dependència econòmica, que l’exercici de la ciutadania per a ser plena ha d’anar vinculada a la disposició d’uns recursos econòmics bàsics. Desde la perspectiva republicana la disposició d’aquests recursos econòmics mínims és el que ha de permetre l’autogovern, l’autonomia i la independència econòmica que a la vegada permeten la llibertat de pensament i d’opinió, l’alliberament de situacions de dominació o simplement ser menys vulnerables a la coerció, pressió o fins i tot coacció hipotètica d’un empresari, d’un partit polític d’un sindicat o de quaselvol grup d’interès, de qualsevol persona o institució social.

De fet subsisteix a les nostres societats una llarga tradició propietarista que defensa la propietat privada (històricament, de la terra) en el benentès que aquesta permet les condicions de possibilitat de la independència individual que, a la seva vegada, fa possible tant l’exercici de la llibertat com el desenvolupament personal. És probablement aquesta voluntat de llibertat i autonomia la que empeny per exemple a un professor universitari a aconseguir la seva pròpia plaça a la universitat ja que la privatizació d’aquesta plaça per al seu ús exclusiu -d’ell i de ningú més- li permet ser –en principi- independent i en conseqüència gaudir de la llibertat necessària per investigar i aportar propostes i idees al marge d’interessos i pressions (fet que provoca situacions si més no curioses quan alguns professors universitaris ben protegits amb la seva propietat privada promouen discursos neocomunistes contra la propietat privada sense distincions de cap mena); igualment aquesta voluntat de llibertat i autonomia és el que empeny una persona a crear la seva pròpia empresa; a impulsar el seu projecte professional particular; a invertir els seus estalvis -o a través d’un préstec – en una propietat, o finalment és el que motiva l’aparició d’un ampli moviment a favor d’una renda bàsica universal.

Aixi doncs si d’acord amb el plantejament del republicanisme acceptem que la independència material és una condició innegociable per a la independència política i el ple exercici de la ciutadania, podem fer dues coses: la primera és optar, com Aristòtil -i com el neoliberalisme més exacerbat- per considerar ciutadans a tots aquells que són autònoms econòmicament acceptant l’exclusió de facto de totes aquelles persones sense sobirania econòmica, o bé apostar per un republicanisme democràtic i avançar cap una economia ciutadana que procuri facilitar la propietat privada a tantes persones com sigui possible per a que tinguin, com a mínim, un nivell suficent d’autonomia econòmica que permeti en conseqüència el ple exercici de la seva llibertat política. Una política distributiva de la propietat privada per tant no ha de limitar-se a insistir obstinadament en la importància de la participació política de qualsevol persona menystenint la seva sobirania econòmica, ni tampoc es limitarà a la simple redistribució de la riquesa creada per una minoria, sinó que maldarà perquè tots els ciudadans disposin o puguin disposar de recursos de subsistència material suficients, procurarà que cada ciutadà se n’apropiï, és a dir que sigui propietari d’aquests recursos, i facilitarà que sigui propietari individual i/o col·lectiu dels seus propis mitjans de produccció.

Al capdavall, a diferència dels extrems anteriorment mencionats (anarcocapitalisme que fa de la propietat privada l’únic criteri i el comunisme que només la considera quan la gestiona l’estat), en el republicanisme democràtic la necessitat de preservar els béns comuns i dotar-se de serveis públics bàsics conviu amb la necessària distribució de la propietat privada com a condició per avançar cap a una economia ciutadana i contribuir al desenvolupament d’una democràcia el més lliure i equitativa possible.

¹ Aristóteles, Política, Alianza Editorial. Cap. V. Madrid, 1993.

² Per a una visió històrica del republicanisme -democràtic- és recomanable veure els diversos articles i llibres d’Antoni Domènech.


  • 3
  •  
  •  
  •  
  •  
  •