EL NOU RETRO-PROGRESSISME

457
  • 3
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Una idea es considera progressista quan pot facilitar que el present progressi en relació a una època passada considerada més primària, més difícil, més ignorant o més injusta. Davant d’un passat i d’un present que cal millorar el progressisme reclama tradicionalment la millora contínua a través de la innovació personal, social, econòmica, política i cultural.

És per això que el progressisme va néixer com a patrimoni dels defensors de la llibertat, en tots els seus àmbits: el personal, el sexual, l’artístic, el cultural, el de pensament, el polític o l’econòmic. El progressisme va ser així impulsat tant pels liberals d’esquerres -més proclius en principi a un paper actiu de l’Estat per tal de compensar les menors capacitats/oportunitats d’altri i així distribuir la llibertat- com pels liberals de dretes -més proclius a dotar paper menor de l’estat davant el risc que aquest coarti la llibertat ciutadans. Entre aquest gran espectre, on hi podríem encabir tradicions oposades però sempre unides pel fil conductor de la democràcia como a mecanisme de gestió pacífica de la diversitat ideològica, el progressisme ha anat fent el seu camí posant la mirada sempre en el futur que havia de ser millor que el present. Des de la Il·lustració es tractava de transformar el món, de millorar-lo, a partir de la difusió de coneixements dotant els éssers humans dels mitjans intel·lectuals necessaris per dur a terme aquest canvi davant les enquistades institucions tradicionals. El progressisme apel·la per tant a totes aquelles persones que volen superar tant les estructures polítiques com mentals d’una societat determinada, no pas enquistant-se en la dimonització del present sinó procurant aportar les millores individuals i col·lectives possibles preservant els difícils equilibris en una societat plural i diversa: apostar per exemple per l’extensió universal de l’educació, de la sanitat, per una major distribució de la riquesa, per una major distribució de la capacitat per crear-la maldant per trobar l’equilibri entre igualtat i llibertat i aprofitar les innovacions tècniques i tecnològiques per millorar en general les condicions de vida de les persones.

Tanmateix sembla que actualment s’estén un progressisme que reclama canviar el present, que es considera negatiu, desigual i injust, i ho fa més que mirant endavant, mirant enrere tot recuperant valors passats, èpoques passades on es considera que tot era millor que ara, és el retro-progressisme. Pel retro-progressisme del que es tracta és de recuperar les relacions humanes d’abans, de tornar la ciutat als seus veïns, reconquerir l’espai públic, reprendre l’autoritat paternal d’abans; la dels mestres; el respecte; l’educació d’abans; que nens i nens tornin a jugar a places i carrers; recuperar el teixit econòmic local; les tradicions; la tradicional cultura del bon menjar i tot un sistema de vida que des del Neolític -com a mínim- hem anat perdent. A un passat idealitzat on la fraternitat i humanitat dominaven les relacions personals i socials s’hi oposa un present i sobretot un futur negre on més enllà del canvi climàtic -que em temo sí que és ben real-, tot es mercantilitza, tot s’individualitza i tot adquireix una tendència tenebrosa: la tecnologia ens domina i ens despersonalitza; l’economia també; les multinacionals acaparen el mercat i acabaran per homogeneïtzar-ho tot; el futur és fosc, negre, de manera que l’única via per tenir esperança és recuperar tot allò de bo que hem perdut, la millor manera d’anar endavant és anar enrere, decréixer per créixer, recloure’s per alliberar-se. Certament el panorama retro-progressista és desolador.

Tanmateix -i més enllà del canvi climàtic que sí és un factor ben real i evident-, si hom aixeca la mirada i agafa una certa perspectiva històrica pot constatar que el retro-progressisme no acostuma a reivindicar dates concretes. En la denúncia del capitalisme industrial per exemple no es reclama tornar a l’escenari del segle XVII on les relacions econòmiques eran totalment dominades per terratinents i aristòcrates, i encara menys es parla de recuperar el sistema feudal amb totes les seves conseqüències -semiesclavatge general, dret de cuixa abolit el 1486, entre moltes altres dominacions); pel que fa a les ciutats es denuncia la creixent mercantilització urbana però no es demana tornar a les ciutats prèvies al naixement de l’urbanisme on el barraquisme, la insalubritat i l’absència d’espai públic era total; es critica el turisme de masses però ningú està disposat a renunciar al seu viatget -per modest que sigui-, ni a tornar a les èpoques passades quan només quatre rics gaudien de les vacances; es denuncia el pes de les multinacionals però ningú reclama tornar a les condicions socioeconòmiques del XIX; es lloa l’empenta revolucionària francesa però poc es cita que la gent allà es moria literalment de gana; es dimonitza la globalització però ningú vol tornar a sistemes pràcticament autàrquics de l’alta edat mitjana.

Certament, el present segueix necessitant millores, moltes millores, com sempre. I per això segueix essent necessària una mirada progressista que més enllà d’obstinar-se a intentar frenar endebades la innovació tecnològica o a voler dirigir l’impuls social que no controla ningú, tingui l’habilitat i la saviesa suficient per aprofitar-se’n i transferir-ho a la contínua millorar individual i col·lectiva. Per això cal una mirada oberta i de llarg abast, cal superar la por i el vertigen al canvi, adaptar-se al canvi accelerat i sortir de la zona de confort intel·lectual, del conservadorisme creixent; del voler que tot s’aturi, superar la por a la llibertat. Al capdavall el problema del retro-progressisme és que la reivindicació d’un passat idealitzat el fa estèril perquè les forces reals i presents segueixen actuant mentre la desesperança es reclou en la indignació, la queixa i la nostàlgia d’un passat que mai tornarà perquè probablement i senzillament mai va existir.

 

 

 

 

 

 


  • 3
  •  
  •  
  •  
  •  
  •