• 2
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Escrivia Jordi Font fa més de dos anys un article al diari Avui que duia per títol Els dos processos. El de “baix”, emocionant, de la gent que ja era independentista a la qual s’hi va sumar més indignada per la sentència contra l’Estatut i per la política del PP; i el de “dalt”, el de la Convergència en declivi que utilitzà aquest Procés per refundar-se i ocupar un nou espai encara que fos al preu de situar-se al capdavant de l’independentisme davant la incredulitat inicial de tots plegats.

Certament és innegable l’existència d’aquestes dues corrents que en moments puntuals han convergit fins a semblar-ne una i en d’altres s’han separat tant que feien impossible qualsevol objectiu comú. La idea de l’article era aprofundir en una realitat més complexa de la que sovint es presenta als mitjans i entorns polítics. Tanmateix l’article es queda curt perquè en realitat de processos n’hi ha també més de dos.

En el procés independentista “de dalt” per exemple cal també tenir en consideració els processos personals que han seguit cadascún dels impulsors de la Declaració d’Independència. Sense l’egolatria d’alguns –sensació d’estar escrivint la Història, d’estar creant-la, de ser actor de primera fila dels nous capítols del país…- no es pot entendre com s’escalfa al personal durant més de dos anys i quan som apunt d’arribar a l’èxtasi de la nova República es produeix un autèntic implementatio interruptus. 

Entre els processos de “baix” i de “dalt” també hi ha processos d’interconnexió. Per bé que pocs, alguns que van començar a dalt han acabat a “baix”. D’altres en canvi, han passat de “baix” a “dalt”. Alguns han mantingut esperit i conviccions, d’altres en canvi s’han acomboiat al poder -subvencions, encàrrecs, informació privilegiada, etc- optant per frenar el seu ímpetu inicial. I és que no podem entendre tot plegat sense considerar el conegut efecte narcotizant que té el poder. Només un evident procés d’addicció permet entendre les estranyes giragonses d’aquells que han passat en tan sols un any de proclamar a pit descobert un “arribarem fins al final!” a pretendre fer-nos creure que ara han descobert que hi ha molt gent contrària a la República, que hi ha un estat al davant que té molta força i quasi bé que pensaven que els piolins eren al creuer esperant el treto de sortida de les seves vacances estiuenques.

Tanmateix, de la mateixa manera que hem de saber identificar i criticar els diversos processos independentistes “de dalt” caldria fer el mateix amb els altres processos “de dalt” no independentistes. No seria just, per exemple, limitar-se a destapar les vergonyes del Procés independentista “de dalt” sense retratar la indolència generalitzada del Procés federalista català “de dalt”, més pendent d’evidenciar les mancances dels altres que d’assumir un rol de lideratge propi. Incapaç d’assumir alguna mena de risc. Res. Cap ni un. Assumint un perfil pràcticament inexistent, limitant-se a ser la veu repel·lent de la consciència, del nen repentinat de classe incapaç d’enfrontar-se amb ningú -“Jo ja t’ho deia…”. Tal vegada aquesta mediocritat s’expliqui pel mateix principi d’addicció al poder d’alguns independentistes reconvertits ara en neo-autonomistes.

Igualment caldria afegir al processos de “dalt” no independentista el Procés equidistant, els del “Parlem?”,la característica del qual ha estat maldar en tot moment per situar dos extrems des d’on poder-se distanciar a parts iguals. L’equidistància és raonable però ha de ser temporal, si no esdevé simple covardia o, encara pitjor, cínica indolència. Però no ens enganyem: l’equidistant “de dalt” no dubta. Té molt clar que vol mantenir-se a la mateixa distància dels uns que dels altres com a opció per mantenir el poder. Sap perfectament que la seva equidistància beneficia un dels dos pols en conflicte, però aquest no és el seu problema. Quan la dialèctica ha estat independència-autonomia ha optat per referèndum pactat; quan la dialèctica ha estat referèndum pactat-no referèndum ha optat per demanar un genèric diàleg. L’equidistant és pragmàtic i sempre modula la seva posició en funció de la dels altres.

Finalment tampoc podem oblidar-nos d’un altre Procés “de dalt” no independentista: elProcés Neofranquista,això és el procés per adaptar els principis fonamentals del règim franquista (estatalisme, centralització, oligopolis, unitat sagrada de la nació espanyola, catolicisme) sota una arquitectura institucional pròpia dels règims democràtics.

Del procés judicial engegat per l’Estat no cal fer-ne esment perquè no té entitat pròpia, atès que és una simple extensió del Procés Neofranquista i dels compromisos adquirits en el seu moment (estat de dret espanyol fonamentat en la Sagrada Unitat d’Espanya).

En resum, no podem concloure que hi hagi un sol procés. Ni tan sols dos, ni tres. Sinó molts més. Tots ells es disputen amb forces i intensitats desiguals. Uns i altres col·lisionen, es retroalimenten i, de vegades, també es complementen. Alguns fins i tot es necessiten per definir la seva raó de ser. El darrer cas l’estem veient emergir des de l’1 d’Octubre del 2017 quan un nou procés independentista-neoautonomista treu el cap amplificant tant com pot la força del Procés Neofranquista. En cap cas per tal de vèncer-lo, sinó per justificar el seu propi fracàs, la seva pròpia existència, esperant que així pugui conservar bous i esquelles i de pas refredar els que segueixen excitats pel projecte de la República.

Són aquests els que posaran novament de moda aquella vella cançó segons la qual el més important no és arribar a l’illa sinó el propi viatge: “No forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa”.

Els processistes independentistes mai tenen pressa. Tampoc els processistes federalistes, equidistants o neofranquistes. Al capdavall, tots coincideixen en una cosa: millor conservar el poder -per petit que sigui- abans d’assumir cap mena de risc que pugui encaminar a perdre’l del tot.


  • 2
  •  
  •  
  •  
  •  
  •