CRISI DE L’HABITATGE: CAUSES (I)

725
  • 2
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

En les ciutats globals -aquelles per les quals transiten milions de persones al marge de tenir-hi una residència per a tota la vida- l’habitatge, l’increment sostingut dels seus preus i la creixent dificultat per accedir-hi, s’han situat al centre del debat polític, social i econòmic. 

No són pocs els que opten per assenyalar a un sol culpable d’aquesta situació: n’hi ha que assenyalen al turisme en general; alguns matisen i especifiquen que el problema en realitat és el turisme de masses. Encara en l’àmbit del turisme, n’hi ha que concreten encara més i culpabilitzen els apartaments turístics i n’hi ha que apunten directament a les plataformes digitals que els possibiliten. Més enllà del turisme, s’assenyala als fons d’inversió que inverteixen en actius immobiliaris i uns altres identifiquen directament al capitalisme en la mida que mercantilitza allò que hauria de ser un bé social.

Sens dubte, tots aquests aspectes tenen una vinculació directa amb la crisi de l’habitatge. Tanmateix, dit això, també és inqüestionable que si acarem el problema de la manera més desapassionada possible, més enllà de culpabilitzacions interessades o partidismes de curta volada, si procurem mirar les coses amb una certa perspectiva analítica -mai exempta, per descomptat de la pròpia subjectivitat-, fàcilment podem constatar que la problemàtica de l’habitatge es deu a un conjunt de factors.

L’objectiu d’aquest article no és altre que assenyalar-ne alguns de manera breu i sintètica, deixant per un posterior article algunes propostes de solució.

1. Millores urbanes: una millora d’un barri, un augment dels serveis, més espais verds, noves places, escoles, una nova parada de metro…qualsevol intervenció urbanística als barris té un efecte immediat en el preus de l’habitatge. Tal vegada, un dels casos paradigmàtics sigui el barri de la Barceloneta, que si el 1973 presentava símptomes evidents de marginació, quaranta anys després d’infinitat de millores urbanes implementades l’han situat com a cas emblemàtic de gentrificació.

2. Habitatge de propietat: si el conjunt del parc d’habitatge és en propietat, lògicament, deixa menys marge al mercat del lloguer i a l’accés d’aquells que el cerquen. Aquest és, per exemple, el cas de Catalunya on més del 80% de l’habitatge és de propietat.

3. Demanda: és una llei difícilment qüestionable que si la demanda és inferior a l’oferta, aquesta ha d’ajustar els preus per captar-la. I a l’inrevés, quan la demanda és superior a l’oferta els preus augmenten. En el cas de Barcelona, per exemple, es constata un augment de la demanda que s’explica, en part, pel desplaçament de la demanda de compra a la de lloguer. Aquest desplaçament està vinculat, a la vegada, per una evident inestabilitat laboral, per uns salaris baixos i una precarietat laboral massa estesa (en el període 1997-2007 els preus dels habitatges van créixer més del 300% mentre que els salaris només ho feien en un 35%) fet especialment evident entre els joves; per unes majors restriccions de les entitats financeres a l’hora de facilitar contractes hipotecaris; o per canvis demogràfics que assenyalen un augment de nous residents amb poder adquisitiu més alt i un descens d’aquelles rendes inferiors.

4. Oferta: a banda de l’alt nivell de famílies que viuen en règim de propietat (a Catalunya 8 de cada 10 famílies), podem afegir que a Barcelona, per exemple, només hi ha un 1,5% d’habitatge protegit lluny dels estàndars d’altres ciutats com Amsterdam (35%) o Viena (32%).

5. Habitatge turístic: en un mercat de lloguer escàs, qualsevol percentatge dedicat a l’allotjament turístic té un efecte sobre l’oferta. Tanmateix, cal tenir present que aquest representa tan sols l’1,65% del parc d’habitatges de Barcelona. Certament hi ha qui insisteix en que el percentatge augmenta en determinats barris però, al marge del ball de xifres, sembla del tot inexacte -o injust- atribuir la causalitat a aquesta modalitat d’ús de l’habitatge. Per sí mateixes no poden ser el principal factor i ni tan sols un dels més importants. O si més no, no més importants que els habitatges que es lloguen a estudiants, a treballadors per temporada o oficines, despatxos profressionals, consultes o empreses ubicades en habitatges de tota la ciutat.

6. Turisme: més enllà de les xifres que exposen uns i altres, és inqüestionable que el turisme té un impacte a les ciutats globals. Si el 1950 viatjaven aproximadament uns 25 milions de persones, la massificació del turisme, aleshores considerada una conquesta social, comporta que en l’actualitat més de 1000 milions de turistes anuals, xifra que es preveu quasi duplicar el 2030. Hotels, apartaments, pensions, albergs recullen bona part d’aquesta demanda.

7. Globalització: territori i població ja no són el mateix com bé assenyala Oriol Nel·lo. La globalització permet que gent d’arreu s’instal·li en d’altres ciutats. Sorgeixen noves formes residencials: temporals, esporàdiques, laborals, etc… Nòmades digitals, “classe creativa” s’intal·len a les ciutats globals acompanyant o atraient empreses globals vinculades al món digital.

8. El capitalisme: la globalització permet també la lliure circulació de capitals i fons d’inversió veuen en l’habitatge una via lucrativa per obtenir beneficis amb certa seguretat. La defensa de l’habitatge com a dret no pot emmascarar que l’habitatge, en una economia de mercat capitalista com les nostres també és una mercaderia, com deia el propi Engels.

 

 

 


  • 2
  •  
  •  
  •  
  •  
  •