¿BARCELONA OBERTA AL MÓN?

319
  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Barcelona, ciutat tants anys d’esquenes al mar, encara no ha aconseguit girar-se del tot. Tant és així que sovint els nouvinguts elogien amb més entusiasme les virtuts de la ciutat que no pas els propis barcelonins, els “de tota la vida”.

Molts d’ells segueixen instal·lats en la queixa sistemàtica identificant tota mena d’aspectes negatius amb cert aire de nostàlgia d’un passat tan idealitzat com inexistent. Tot plegat absurd. I és que més enllà de qüestions polítiques és sorprenent com amb extrema facilitat s’oblida el fet que en molt pocs anys -en termes històrics- es va passar d’una ciutat “provinciana”, bruta, sense interès internacional, desigual, que vivia d’esquenes al mar i al món, a una ciutat força cohesionada, compacta, amb una fisonomia reconeixible en bona part dels seus barris i districtes gràcies a una extensa xarxa de recursos públics (de mobilitat, escoles, centres cívics, biblioteques, parcs, centres esportius municipals, etc).

Com no podia ser d’altra manera, l’èxit d’un urbanisme amb una clara vocació socialitzadora no va passar desapercebut i després de l’aparador dels Jocs Olímpics el món va fixar la mirada en Barcelona. Des d’aleshores no ha parat de venir gent: alguns per passar-hi uns dies, altres per viure-hi i altres per instal·lar-hi empreses i negocis de tot tipus. Tal és així que en un tres i no res Barcelona ha passat de ser una ciutat local a una de global destacant com a pol d’atracció d’empreses tecnològiques, de capital i de turisme urbà mundial. 

Paral·lelament a l’obertura de Barcelona al món, la globalització ha anat avançant mostrant tendències comunes arreu: concentració de la població en cada vegada majors aglomeracions urbanes, concentració d’empreses tecnològiques de determinades ciutats com Barcelona o la coneguda disrupció tecnològica que ja està capgirant tota mena de sectors d’activitat econòmica tradicional que fins ara operaven a les ciutats en règim de quasi monopoli (taxis, hotels, bancs, etc).

Així doncs en l’actualitat ens trobem que Barcelona ha de gestionar un doble fenomen: d’una banda, el de l’impacte de la seva pròpia obertura al món i de l’altra l’impacte de tendències socials i econòmiques que són globals.

És obvi que tot plegat ha generat i genera un munt d’oportunitats personals i col·lectives (laborals, empresarials, de coneixement, d’urbanisme, de mestissatge cultural, d’identitat i autoestima col·lectiva) de la mateixa manera que ha generat i genera externalitats negatives més o menys greus en funció del segment social al qual es pertanyi (preus habitatge, sensació de pèrdua de control sobre la ciutat, canvis en la morfologia de la ciutat, en els seus carrers i places, en la configuració del comerç urbà, etc).

Davant dels impactes negatius és comprensible que proliferi una sensació de manca de control, d’incertesa, de por i de nostàlgia d’un passat idealitzat. Tampoc ha d’estranyar que forces polítiques locals procurin beneficiar-se d’un cert desànim a través de discursos “populistes” o paternalistes atribuint els mals de la ciutat a un boc expiatori habitualment localitzat en algun element extern, “de fora” (l’immigració per alguns, l’aterratge de multinacionals o del gran capital per a d’altres). 

El recurs al boc expiatori és tan vell com la humanitat i és indubtable la seva eficàcia per a alleugerir les penes i accedir a la governabilitat de la ciutat: permet una explicació fàcil i comprensible i distreu l’atenció ciutadana del diagnòstic real. Tanmateix la seva eficàcia minva a mig i llarg termini perquè el mandat avança i els problemes segueixen allà mateix, sense solució. Un cas evident és el dels preus del lloguer que segueixen pujant malgrat fa anys que no s’atorguen llicències de pisos turístics.  El problema segueix allà mateix perquè tal i com alguns advertíem des de bon principi no respon a Airbnb -creada el 2008- sinó a una problemàtica més complexa (obertura al món, manca de lloguer social, manca de visió metropolitana, etc). El boc expiatori Airbnb/turisme cada dia que passa perd l’eficàcia que sí va tenir en un bon començament.

Descartat doncs el recurs del boc expiatori -per consideracions ètiques i d’eficàcia- el discurs de la Barcelona oberta al món tampoc ha de passar pel blanquejament d’una globalització on tot són oportunitats i tothom hi guanya per igual.

Potser doncs toca parlar clar i català començant per tractar els ciutadans com a adults, defugint tant els paternalismes com els discursos ingènuament edulcorats, exposant simplement les bondats d’una Barcelona oberta al món, referent de ciutats, sense defugir els seus pros i contres, assumint en conseqüència un lideratge honest i valent, sense embuts i  compromès tant en la maximització de les oportunitats com en la minimització de les negativitats.








  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   
Article anteriorDEL PROCÉS ALS PROCESSOS
Següent articleMANUEL VALLS I LA REPÚBLICA CATALANA
Roger Sunyer és politòleg (UAB) i Màster en Direcció Pública (ESADE), assagista i escriptor. Ha publicat llibres d'assaig: Hacia una economía ciudadana i El turismo ciudadano y sus enemigos i llibres de ficció: El dilema existencial de Gerard Maler, Contes breus, brevíssims, d'escletxes i atzucacs, Relats del carrer (en preparació) | Twitter: @rogersunyer