ATRAPATS ENTRE LA VELLA I LA NOVA POLÍTICA

443
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Sembla que està de moda dir que ens trobem en una època d’interregne, parafrasejant Gramsci, en un període de crisi entre la dissolució del sistema antic i vell i l’emergència d’un nou ordre, en una mena de transició entre la vella i la nova política. Però en realitat sembla més aviat que estem atrapats, enfangats, perplexes i perduts enmig del desconcert d’haver de posicionar-nos entre el que és vell –i suposadament dolent– i el que suposadament és nou –i suposadament millor.

SI PER VELLA POLÍTICA ENTENEM un sistema de partits que fomenta oligopolis, que no actua en benefici del conjunt de la ciutadania sinó afavorint els grans interessos econòmics globals aleshores té sentit que esperem una nova política. Si per vella política entenem un conjunt de partits tancats als moviments socials, econòmics i culturals propis de la dinàmica ciutadana, esdevenint estructures de poder imprenetrables, aleshores té sentit que desitgem una nova política. Si per vella política també entenem actituds corruptes o passives davant la corrupció, aleshores el més lògic és que empenyem amb delit l’emergència de la nova política: una nova política que faci de la transparència una pràctica ineludible, una nova política que s’adreci als problemes reals i concrets de la ciutadania, una nova política amb gent nova, noves maneres de fer, més fresques, sense lligams ni deutes de favor amb ningú, uns represents polítics capaços de contenir l’embestida dels grans poders econòmics que mouen els fils del món.

PERÒ SI PER NOVA POLÍTICA ENTENEM un excés de gesticulació i d’insistència en debats de caire simbòlic, en moure’s fonamentalment en l’àmbit d’una nova estètica que evita haver d’afrontar els temes de fons i estructurals, aleshores caldrà recuperar el millor de la vella política, potser menys mitinera i excitant però més orientada a la gestió de problemes i solucions complexes. Si per nova política entenem hiperlideratges encara més verticals que els anteriors, sense espais de control concrets –més enllà del poble o la ciutadania-, aleshores potser caldrà recuperar la vella política amb pràctiques més institucionalitzades i per tant al capdavall més transparents. Si per nova política entenem la reiteració d’un llenguatge confús que defuig dir les coses pel seu nom, aleshores caldrà recuperar la claredat de la vella política, on uns éren d’esquerres i altres de dretes, uns éren comunistes i els altres éren liberals. Si per nova política entenem una mena de populisme que apela reiteradament a la noció etèria de ”poble” o “ciutadania” com a font de legimitació –negant aquesta condició a les altres opcions polítiques- defugint que quan un és escollit representa una part (d’aquí partit polític) i no el tot de la ciutadania. Si per nova política es defuig tant com es pot denominacions d’esquerra-dreta i per tant del deure ètic d’haver de ser clars respecte les postures que es prendran davant els problemes polítics, socials i econòmics que tenim, aleshores caldrà recuperar el millor de la vella política. Si per nova política s’entén defugir la presa de decisions i evitar tant com es pugui l’haver de concretar per exemple com caram creem riquesa de manera concreta i clara, més enllà de redistribuir-la, aleshores caldrà recuperar el millor de la vella política.

PERÒ EN REALITAT EL MÉS NECESSARI ÉS ALLIBERAR-NOS D’HAVER D’ESCOLLIR ENTRE VELLA I NOVA. Bàsicament perquè és una dualitat falsa, que no és real: LA CORRUPCIÓ, EL POPULISME, L’AMIGUISME, ELS HIPERLIDERATGES, LA DEMAGÒGIA, LA MANCA DE PARTICIPACIÓ, DE TRANSPARÈNCIA O LA NECESSITAT D’INCORPORAR NOVES MANERES DE FER, LA IL•LUSIÓ O L’ESPERANÇA, NO SÓN PATRIMONI NI DE LA VELLA NI DE LA NOVA, SINÓ DE LA PRÒPIA HISTÒRIA DE LA DEMOCRÀCIA. Cal sortir doncs quan abans millor de l’atzucac exigint a uns i altres respostes clares i concretes –si les tenen- ALS PROBLEMES DE SEMPRE: COM CREAR RIQUESA, com redistribuir-la (després d’haver parlat prèviament de com crear-la), com equilibrar la llibertat individual amb la necessària igualtat social i especialment com crear un marc polític global capaç de regular amb eficàcia els grans poders econòmics globals, al capdavall aquells que realment tenen incidència en la nostra realitat econòmica i social quotidiana. SEGUIM, DONCS, ALLÀ MATEIX EN LA NECESSITAT D’APROFUNDIR UNA DE LES IDEES MÉS VELLES DE LA HUMANITAT: LA DEMOCRÀCIA.


  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •