I SI APOSTEM PER L’HABITATGE PÚBLIC ENLLOC DE CULPABILITZAR ELS PISOS TURÍSTICS?

626
  • 6
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Darrerament és habitual escoltar i llegir en diversos espais la necessitat de seguir l’estela de París quan es parla del problema de l’habitage, de la manca d’habitatge de lloguer i de la necessitat de garantir el dret a l’habitatge. Cal tenir present que a París, el 2014, el preu del metre quadrat oscil·lava entre els 23 i els 35 Euros a bona part de ciutat fet que traslladat per exemple a Barcelona suposa que un pis d’uns 80 metres quadrats costaria entre 1.840 y 2.800 Euros de lloguer. Amb un augment dels costos dels arrendaments d’un 42% la darrera dècada, l’Ajuntament de París s’ha volcat en l’aplicació de la Llei Alur de 2015 (de ‘accés a l’habitatge i a la renovació de la planificació urbanística, per les seves sigles en francès) per tal de regular el preu del lloguer creant un precedent que altres ciutats volen seguir. Els principals aspectes del model París es poden resumir de la següent manera:

  • Objectiu: Frenar l’imparable ascens de les quotes d’arrendament a la ciutat limitant les rendes mensuals dels lloguers i facilitar l’accés a l’habitatge a sectors de la població i evitar així l’expulsió -gentrificació- de bona part dels seus ciutadans.
  • Com: Des de l’Observatori de les Rendes de París (OLAP) s’han establert uns valors de referència per als districtes de París durant el 2015. Aquest indicador que diferencia entre les distintes tipologies d’habitatge, d’ubicació i d’antiguitat, deixa entreveure que les quotes oscil·laran entre els 22 Euros per metre quadrat per als més assequibles i arribaran als 31 euros/m² en els casos més cotitzats. El propietari no podrà establir un lloguer superior al 20% de la renda de referència per al seu immoble.
  • A qui afecta: La norma afecta als nous contractes i als que es renovin amb revisió de la renda des de l’1 d’agost de 2015.
  • Quin és el resultat previst: Es calcula que podria disminuir el valor de les rendes d’aproximadament uns 60.000 habitatges.

Certament només el temps permetrà comprovar l’èxit d’aquestes polítiques però a dia d’avui ja es pot constatar si més no -amb la Llei ja en vigor i amb els índex establerts a 1 d’agost de 2016- que per exemple un estudi d’uns 20m² construit abans de 1946 en un dels barris més cars de París, a Saint-Germain des Près (VIème arrondissement), no pot superar els 732 Euros sense mobles ni els 820 Euros amb mobles. Si es tracta d’un pis de cinc peces de 100 m² el lloguer no hauria de sobrepassar els 3.040 Euros, si està buit, i els 3.400 si està moblat. Si ens traslladem a un barri més popular com el de Père Lachaise (XXème arrondissement), el lloguer d’un estudi de 20 m² construit abans de 1946 no hauria de superar els 620 Euros i els 694 en cas d’oferir-se moblat. Igualment un pis de cinc peces en aquest barri no hauria de superar els 2.890 Euros. No és necessari allargar-nos amb més exemples per comprovar que els preus seguiran essent inassequibles per a determinades butxaques. Però a més, el model París contempla un bon nombre d’excepcions als límits del lloguer. Els propietaris podran sol·licitar per exemple sobrepassar la renda de referència si la seva propietat disposa de características especials. Per això es tindran en compte una sèrie de factors -estipulats com a complements del lloguer– tals com la disponibilitat de porter físic, el fet de disposar d’una terrassa, de bones vistes o d’un determinat nombre d’habitacions entre d’altres. Així per exemple, unes bones vistes a la Tour Eiffel o en el cas de Barcelona, al mar, permetria augmentar el lloguer ens uns altres 100 Euros mensuals.

En realitat per a molts experts l’enfocament de tot plegat no sembla massa correcte. I és que cal tenir ben present un fet tan obvi en una economia de mercat com és el fet que el preu de qualsevol recurs augmenta quan la demanda supera la oferta. I limitar el preu no incideix en la escassedat del producte que es necessita, en aquest cas, l’habitatge. D’altra banda tal i com bé explica David Harvey cal tenir present que el capital sempre troba la manera d’aconseguir rendes de monopoli. I per aquest motiu sembla raonable que ens preguntem què passarà si la demanda en determinats barris segueix essent superior a la oferta, o com s’impedirà per exemple que es creï un mercat submergit o com s’evitarà que s’exigeixi un part en blanc i l’altre en negre. I és que si la oferta d’habitatge segueix invariable i el preu bloquejat és fàcilment previsible que apareguin altres maneres de seleccionar la demanda: per tipus de feina, per nivell salarial, etc…de manera que el mal que es pretén corregir seguirà existint (i ja no diguem com en el cas de Barcelona si es persisteix en culpabilitzar els pisos turístics de la manca d’accés a l’habitatge). Una vegada més sembla que s’ataquin les conseqüències de l’escassedat de l’oferta (els preus elevats) mitjançant mesures administratives sense abordar les causes. Pretendre considerar el model París com la solució als processos de gentrificació o d’augment dels preus no sembla per tant massa raonable. I és que encara que en les nostres democràcies es reconegui el dret a l’habitatge com a un dret fonamental, el seu compliment efectiu en un sistema econòmic capitalista esdevé quelcom molt més complex. La pregunta lògica aleshores podria ser: I fora? (del sistema capitalista s’entén). Probablement el seu compliment total només podria donar-se en un sistema comunista que eliminés la propietat privada de l’habitatge i deleguéssim en l’Estat la decisió respecte on ens toca viure. Sens dubte aquesta seria una solució lògica: desmercantilitzar completament l’habitatge traient-lo de les lleis del mercat i eliminant la propietat privada. Òbviament és clar això comportaria un bon nombre d’altre tipus d’inconvenients com per exemple que fos el propi Estat qui decidís -com ho faria, qui ho decidiria concretament i en base a quins criteris és quelcom que se’m fa francament difícil imaginar- on hem de viure i en quines condicions.

Però situant-nos de nou en l’escenari en el que vivim, en economies de mercat, com hauríem d’afrontar aleshores aquest repte quan és obvi que la llei del mercat, de l’oferta i la demanda, genera situacions de desigualtat greus? Sens dubte l’administració ha de procurar apaivagar-les tant com pugui, ja sigui per raons morals i ètiques o d’imprescindible necessitat de mantenir la cohesió i l’estabilitat social. Però donat que el preu d’un producte augmenta en funció de la seva escassedat sembla raonable pensar que l’acció pública s’hauria d’orientar principalment a produir més i per tant a procurar augmentar l’oferta d’habitatge públic. Més que intervenir en el preu del lloguer i a tractar d’intervenir la lògica d’un mercat que d’una manera o altra seguirà funcionant -es vulgui reconèixer o no-, caldria augmentar el percentatge d’habitatge públic (a Viena és del 50% mentre que a Barcelona només del 2%) augmentant la disponibilitat del producte escàs.

Sigui com sigui la política d’habitatge en una economia de mercat és un àmbit suficientment complex i important com perquè s’instrumentalitzi políticament entre els de dalt i els de baix, els nous i els vells i encara molt menys perquè serveixi per dimonitzar els pisos turísticos atribuint-los la causalitat principal del problema de l’accés a l’habitatge. En una economia de mercat, amb l’habitatge com a producte mercantilitzat -es compra, es ven, es lloga a empreses, a institucions, a particulars…-, la gestió de la política d’habitatge necessita actituds polítiques i públiques proactives orientades a la creació de grans estratègies cooperatives entre tots els actors implicats (els distints nivells de l’administració pública, els promotors, els grups polítics, els ciutadans), una acció pública i política orientada a invertir tantes energies com sigui possible en la millora de les condicions socials i econòmiques que impedeixen a tanta gent accedir (o mantenir) un habitatge digne; i es necessita abans que res una gestió pública ambiciosa que més enllà de la imprescindible redistribució de la riquesa abordi la gestió de la riquesa mateixa i molt especialment la distribució de la capacitat per a crear-la, de manera que puguem avançar individuament i col·lectiva  cap a una autèntica economia ciutadana.


  • 6
  •  
  •  
  •  
  •  
  •