L’HABITATGE (TAMBÉ) ÉS UNA MERCADERIA

580
  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Sigui com a resposta a la crisi, a l’onada de desnonaments, a la pujada dels lloguers o a una desocupació alarmant, en els últims anys ha emergit amb força la reivindicació de l’habitatge com a dret. I quasi de manera automàtica prolifera un cert discurs segons el qual l’habitatge no és ni ha de ser una mercaderia.

Es genera així una desequilibri evident entre expectatives i realitat perquè, més enllà de la opinió de cadascú, el cert és que en les nostres societats l’habitatge sí és una mercaderia.

I no és que ho afirmin liberals o neoliberals sinó algú tan poc sospitós de ser-ho, com Friedrich Engels, ho exposa ben clarament quan diu que:

“En la qüestió de l’habitatge tenim dues parts que es contraposen l’una a l’altra: l’inquilí i l’arrendador o propietari. El primer vol comprar al segon el gaudi temporal d’un habitatge (…). Es tracta d’una senzilla venda de mercaderia, i no d’una transacció entre un proletari i un burgès, entre un obrer i un capitalista ” [1].

Prossegueix Engels argumentant que el problema de la seva escassetat és fàcilment resoluble com qualsevol altre problema social “per l’anivellament econòmic gradual de l’oferta i la demanda” [2].

És clar que, per a Engels, quan això no sigui suficient n’hi haurà prou amb expropiar cases i edificis de grans propietaris. I per això recorda que per fer-ho possible, abans el proletariat ha de conquerir el poder polític. Per aquest motiu considera Engels el problema de l’habitatge com un tema menor en la mida que distreu de l’objectiu fonamental. No endebades, és mitjançant la lluita de classes com el proletariat podrà conquerir el poder polític i amb això entre altres coses, podrà garantir definitivament el dret a l’habitatge. Per fi, la seva completa aplicació podrà executar-se per decret, sense que res ni ningú ho impedeixi, tot i que això impliqui suprimir tot tipus de drets i llibertats civils i democràtiques.

Tanmateix, mentre tot plegat no succeeixi, en les nostres societats l’habitatge segueix essent una mercaderia. I com a tal segueix subjecte a les lleis d’oferta i demanda del mercat (on incideixen aspectes com la ubicació, els serveis, l’espai públic, la connectivitat o la centralitat) generant desequilibris que, òbviament, s’han de poder considerar.

Però la consideració dels desequilibris i problemes d’accés a l’habitatge no hauria de seguir el camí de crear expectatives que no es poden complir, ni contribuir a desplegar un discurs anti-mercantilista o anti-propietarista, sinó més aviat hauria de procurar partir de la realitat de l’habitatge en les nostres societats; acceptar la seva condició mercantil i promoure seguidament el debat sobre els paràmetres d’aquest mercat.

I des d’aquest plantejament promoure, en tot cas, consensos sobre quines han de ser les relacions entre propietaris i llogaters; plantejar quins drets i quins deures han de tenir uns i altres més enllà de dimonitzacions; plantejar quines mesures s’han d’articular per facilitar l’accés a aquesta mercaderia a qui no tingui els recursos necessaris (lloguer social, parc públic d’habitatge, joves, gent gran, etc …) i, molt especialment, contribuir a buscar acords entre tots els actors implicats perquè tots els ciutadans pugui tenir accés a aquesta mercaderia en condicions dignes. Ni més, ni menys.

 

[1] [2] F.Engels (1976), El problema de la vivienda, Akal, Madrid.


  • 1
  •  
  •  
  •  
  •  
  •