•  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •   

Populismo

Il·lustració: Xavier Pueyo ©

El terme populista prové del llatí populus que significa “poble”, encara darrerament es fa servir amb certa assiduitat com a adjectiu polític més aviat despectiu per qualificar propostes polítiques de tot tipus o fins i tot aparentment antagòniques.

Sigui quina sigui la versió populista totes elles acostumen a tenir un patró molt clar: el culte a la personalitat del líder -o de la líder-, el culte a una persona en concret que -quasi dotada de súper-poders- serà la que ho canviarà tot.

La individualització del lideratge en un sola persona pot anar paradoxalment acompanyada de constants crides a la democràcia o a la participació del Poble, de la gent, dels ciutadans. Per aconseguir-ho acostuma a recórrer a l’emotivitat, a l’ús d’un llenguatge buit i inconcret o tot recurs que convingui per tal de mantenir tant com sigui possible la imatge de canvi, de transparència, de puresa ètica i ideològica que facilitin el poder associar tots aquests  atributs al gran líder.

En aquest procés de sacralització de la figura del líder aquest acaba configurant-se en la pròpia font de legitimació de tot: el que defineix directa o indirectament el que es bo; el que estableix el què és participatiu del què no ho és; el que distingeix el que és progressista del que no ho és; el que és neoliberal del que no ho és; el que és democràtic i el que no ho és, i així fins un llarg etcètera.

El líder populista necessita que els ciutadans externalitzin el seu compromís cívic en ell -o ella-, el superheroi que ho resoldrà tot. Per això el líder populista necessita gent amb una autoestima baixa o molt baixa, una exèrcit de depauperats a ser possible que facin del líder un autèntic salvador. Per al líder populista com pitjor estigui la gent millor. I per això actua millor i amb més comoditat entre el precariat, entre totes aquelles persones que pateixen directament els efectes d’un període de crisi, sigui econòmica, social, política o de totes elles simultàniament.

En les seves distintes versions, el líder populista acostuma a adoptar un discurs aversiu contra les elits (econòmiques, polítiques o intel·lectuals en funció dels casos), a mostrar un clar rebuig als partits existents (culpables de tots els mals i de cap benefici), a denunciar amb vehemència la corrupció sistèmica de les institucions i a reivindicar amb solemnitat el Poble com a font legítima del poder -i ell o ella, en conseqüència, el seu únic representant legítim.

El líder populista se sent còmode en una divisió de l’espectre polític Populismobasada en una majoria exclosa -els de baix, el poble, els ciutadans- i una minoria privilegiada -els de dalt, l’elit, l’oligarquia, els corruptes, els de sempre o els d’abans. Al líder populista li agrada ser pedagògic i per això considera útil simplificar el panorama polític entre “nosaltres el poble” davant d’un “ells-oligarquia”, per tal que qualsevol pugui distingir fàcilment els bons dels dolents.

En un context de crisi i/o incertesa generalitzada el líder populista pot accedir al poder polític amb relativa facilitat encara que el problema comença just l’endemà d’accedir-hi. Un cop instal·lat al govern, el líder populista acostuma a patir una situació de bloqueig de moltes de les accions prèviament promeses perquè topa amb una realitat que no es pot canviar com un mitjó. És aleshores quan comença la gestió dels fets que sempre són menys ampul·losos, més migrats i molt menys mobilitzadors que les grans proclamacions. Comença la fase de matisar el discurs i l’energia i empenta inicial queda frenada.

Al líder populista, una vegada al capdamunt d’un immens aparell de gestió pública del qual és ara responsable davant dels ciutadans, ja no li serveix l’esquema dels de dalt versus els de baix, de les elits versus els pobres. Aquesta simplificació ja no li és útil senzillament perquè la realitat és molt més complexa, molt més gradual i els interessos de sectors socials, econòmics i polítics acostumen a no ser coincidents i a contenir múltiples variables a considerar.

El líder populista demana ara, però, temps, calma i capacitat de reflexió. La complexitat de la realitat -i la seva indefugible responsabilitat sobre la seva gestió- ja no permeten crear grans expectatives. Ara necessita pacte, negociació, cedir i malgrat tot procurar seguir avançant. Ja no necessita grans discursos ni generar excessiva emotivitat.  La col·lisió doncs entre les expectatives creades als ciutadans i les dificultats per emprendre canvis reals amb resultats tangibles està servida i per això s’acostuma a insisitir aleshores en la necessitat del debat, la participació, la calma i la paciència que prèviament no s’havia volgut concedir als que governaven amb anterioritat.

Quan tot plegat no sigui suficient el líder populista tractarà de crear un altre i gegantí enemic a batre per tal que la seva imatge retorni a l’estètica del resistent atrapat en un món corrupte i malvat.

Sigui com sigui la presència del líder populista no ha canviat la realitat d’una revolada tal i com havia fet creure als seus seguidors. La realitat política, social i econòmica és massa complexa i justament per això massa important per deixar-la en mans d’un líder populista. Tampoc sembla raonable esperar solucions perfectes i eternes.

Bàsicament perquè la societat és un cos viu en evolució constant, Nada es perfectocom nosaltres mateixos. Com a mínim desde Billy Wilder sabem que res és perfecte. Per això com més democràtica, com més ciutadans autosuficients econòmicament, socialment i cultural hi hagi, més alliberada estarà aquesta societat d’haver de recórrer a un líder populista.

La gran paradoxa del líder populista és que el seu pitjor enemic no són ni les elits ni les grans corporacions ni fins i tot la corrupció sistèmica, sinó la proliferació de ciutadans apoderats: aquells que de veritat asseguren el canvi continu en el poder institucionalitzat, que fan tangible la democratització de la creació de riquesa o garanteixen el permanent control a les temptacions unidireccionals típica del líder populista de torn.

Així doncs, què prefereixes, un líder populista o una societat de ciutadans apoderats?

Roger Sunyer

Roger Sunyer és politòleg (UAB) i Màster en Direcció Pública (ESADE). Impulsà la introducció de la Banca Ètica a Catalunya amb la fundació de FETS-Finançament Ètic i Solidari. És consultor d'economia social, cooperativa, col·laborativa i gestió pública, professor de la "Nova economia urbana" als programes de Ciutat i Urbanisme de la UOC, autor del llibre Hacia una economía ciudadana i fundador i principal Editor d’Alambins. Lloc Web | Twitter: @rogersunyer

  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •